Anem de cine! Villaronga, mallorquí

No hi ha com tenir èxit per a que els polítics se’n recordin de hom.

Què dir-hi de l’èxit d’Agustí Villaronga a la Gala dels Goya! La seva pel·lícula Pa negre, imparable.

L’endemà es recordaven totes les institucions balears de que el gran triomfador dels guardons cinematogràfics era mallorquí!

Per a difondre-ho, fer-li homenatge i fer-ho seu, pensant a fer-se un tant, mira tu quina mena de publicitat!

Quin és el sentit que té ara això? Es que tal volta el Govern té tot el doblers que s’està fent servir per a publicitat per donar suport al cinema? Doncs, per què no ho destina directament en lloc de llançar-lo en el seu benefici directe? Semblaria que s’apropen eleccions.

Maneres: proposar una subvenció per al proper projecte del director. O simplement, fer efectives les despeses compromeses. El que pogués restar insòlit, després de la foto de concessió d’una ajuda, una vegada el projecte es troba en marxa, és que una simple carta pugui anunciar la no disponibilitat del doblers, que els nous pressuposts dels que tenia que sortir, no ho accepten. No m’ho invent.

Això sí, si una vegada feta la feina obté un triomf, llavors: tots a una! A carro vencedor és molt fàcil sumar-s’hi.

Me’n alegr molt del gran triomf aconseguit pel treball d’Agustí Villaronga. El que sigui mallorquí, és pura anècdota.

Els crepuscles més pàl·lids

Els crepuscles més pàl·lids / Miquel López Crespí

Palma: Lleonard Muntaner, 2009.




Un vers d’en Antoni Vidal Ferrando, dels crepuscles més pàl·lids al clam i el silenci, donen títol poètic a una versió de la poesia del camp i la Mallorca més conreada al principi de la postguerra. Fam, decepció i angúnia pel patiment sofert i per un final que encara no es sap realment -o sí se’ns diu-, basteixen una novel·la amb futur. El futur d’una família que està per formar-se.

De rerefons, però també de protagonista, una guerra, la devastadora guerra civil espanyola. La veu, la d’un grup de presoners conduits a un camp de treball. L’entorn, Mallorca, tenint com a punt de confluència el poble conreador de Sa Pobla. El context, la història de la guerra que tenim tendència a voler oblidar.

El resultat, mostrar-nos les evidències de la guerra. La destrucció i l’aniquilació de la vida, de la família i de la cultura que va suposar.

La manera, una estructura en rodó que ens va donant mostra del passat, del present i del futur. Mostra del què fou, del què suposà i del bri que permetrà una mirada esperançada cap al futur.

Quan aprecies un escriptor

La novel·la de Dickens / Neus Canyelles

Barcelona: Proa, 2010



Quan aprecies un escriptor... sempre esperes més i millor d’ell.

No és el que m’ha passat amb na Neus Canyelles. Així que he tornat a les anteriors. Què li ha passat a La novel·la de Dickens? El títol, encara que justificat a dintre, no em sembla gaire adequat. Però això és molt subjectiu. Bé, com la resta de sensacions.

No se’m podrà dir que no la conegués –com a escriptora, s’entén-. Em manca una de les obres publicades per llegir, només. Vaig començar per Cap d’Hornos, novel·la Premi Ciutat de Palma 2002, que s’ho mereix. Així que vaig tornar enrere, a Neus d’agost. Encara ara no he arribat a l’altre llibre de narracions, posterior a aquest primerenc que li publicaren els binissalemers de Di7: Els vidres nets i altres contes. Després d’això, va publicar L’alè del búfal a l’hivern, també guardonat, impactant ja només de partida amb el títol. La història no decep. Gens ni mica. Em va dur fins la lectura de L'ampla mar dels Sargassos de la protagonista Gwen Rees, trasunt de Jean Rhys, però per molt que li servís de leit motiv, és molt més interessant el treball de Neus Canyelles.

En saber que ara el motiu era en Charles Dickens, de nou un escriptor al rerefons, vaig pensar que l’aproximació semblaria a aquesta. Em refereixo a La novel·la de Dickens. Però no ha aconseguit aquest efecte que ella ens ha mostrat altres vegades.

No vull dir que no pugui agradar. És una obra còmoda, de fàcil lectura. No m’espanta ni em fa enrere el to pessimista que l’invadeix. No és això. És que aquesta vegada es queda –el seu intent narratiu- en molt poc.

No ho diria d’altres escriptors, però ho puc dir d’ella, perquè pot fer i expressar molt més. És el que jo espero.

Reflexió en veu alta

De qué hablo cuando hablo de correr / Haruki Murakami

Barcelona: Tusquets, 2010 (2007, versió original)



Llegir a Haruki Murakami és un plaer. Independentment del tema que desenvolupi, és un escriptor de discurs àgil i proper, de gran naturalitat. Mentre en aquestes memòries explica com, per a ell, l’escriptura és un acte difícil i lent. Malgrat aconsegueix una gran proximitat. He dit memòries i sé que a l’autor aquesta paraula li grinyola. Malgrat no falti a la veritat.

De qué hablo cuando hablo de correr, reconegut homenatge des del mateix títol al seu benvolgut Raymond Carver, és una reflexió en veu alta sobre la seva vida; la del corredor i la del novel•lista, o el que és el mateix, la de l’home que a partir de la seva impressionant tenacitat com atleta enforteix la seva condició de novel•lista, contrarestant les hores de quietud que li exigeix l’escriptura.

El llibre és tota una declaració de principis i la sentida confessió de la posició davant la vida d’un escriptor que a les seves novel•les plasma amb senzillesa una visió del món japonès molt propera i fàcil d’entendre per a nosaltres els occidentals, la seva principal font de lectors.

És un ésser extraordinari, que no dubta a manifestar la seva llunyania del món; és un ésser fora de context –poc apreciat al seu país d’origen- i amb un formidable èxit forà. També existeix la vida actual japonesa!, sembla que hem de menester sentir. Els seus llibres són expressió d’un món oriental molt molt occidentalitzat i modernitzat. És tal volta el primer que ens arriba que no insisteix a potenciar l’orientalisme de moda. Contacta tan i amb tanta facilitat amb el lector occidental que ens sorprèn.

Ell es sent fora de lloc. Pens que perquè així és. D’això podem donar gràcies els lectors. Per deixar-nos llegir la seva visió del món. En el llibre comentat veiem la seva, perquè malgrat la seva timidesa, deixa clars i llampants el seus sentiments. El que s’agraeix molt.

La Sibil·la i la Seu

Vaja per davant el greu que em sap l’afonia de na Maria del Mar Bonet. Especialment per a ella, que no ha pogut acomplir un somni –cantar la Sibil·la a la Seu- quan ho tenia a ran de mà.

I quedi clar l’agraïment per donar la cara –per a molts dels presents només la veu, el poc que li quedava- per explicar el que estava passant i patint.

Però també vull deixar clar i llampant el meu sentiment més que de frustració de presa de pel per l’acte i els seus organitzadors.

Jo havia acudit –com crec que la gran majoria dels presents- pel fet musical: la Sibil·la en la veu de Maria del Mar Bonet i la Coral Universitat. L’acte d’homenatge, explicatiu i tal volta divulgatiu ja ho va celebrar el Consell de Mallorca. A Palma i inclús a París. Ara i ahir s’oferia el so en veus ben esperades. El lloc era l’adient, la cita a un dia esplèndid, i l’hora adequada per a tots els públics. Així ens ajuntàrem a la Seu els milers de persones que hi érem. Però no per escoltar els parlaments que ens va tocar escoltar –aguantant nins en difícil silenci, però aconseguit amb gran respecte- sense saber que l’acte acabaria reconvertint-se en una recitació.

L’església –trobo- és el lloc adient per escoltar aquesta música. Com ho és per a moltes manifestacions artístiques –musicals i plàstiques- que al llarg dels anys l’han tenguda com a rerefons i context. Com també l’església ha estat el rerefons vital al llarg de molts de segles.

Però això no vol dir que els agnòstics –des del respecte que ens pot caracteritzar- no puguem tenir accés als temples per a aquestes manifestacions. Podem i volem, però sense necessitat de rebre adoctrinament ni proselitisme. Jo no sento devoció pel cant de la Sibil·la, sento emoció. I li agraeixo a l’església que hagi col·laborat a la seva conservació, des del seu origen com eina doctrinal, o formativa, diguem-ne tal volta mitològica o llegendària.

Però igualment que jo respecto a l’església, espero la seva correspondència. Si l’acte s’anuncia com a musical, ho ha d’ésser, i no doctrinal. Esperar tres quarts d’hora mentre es desenvolupen uns parlaments, qualcú històric, però d’altre proselitista, a que sigui la pròpia cantant qui expliqui la seva circumstància i que reconvertirà la cançó en un recitat, em sembla una manca de respecte, i en quan al primer, un aprofitament de les masses assistents.

Els meus fills no es mereixien això, aguantaren estoicament i respectuosa, quan amb la informació verídica: que seria un homenatge formatiu i que la protagonista feria el que podria amb la seva veu rompuda però no cantaria, no els hagués fet esperar aquest temps. Podríem haver escoltat la Coral Universitat en qualcuna de les seves encertades gravacions, com també la de la senyora Bonet –que per altra banda ja han sentit prou aquests dies- i no tenir que sortir perquè el cansament i l’atabalament entre tanta gent els hi impedia esperar més.

Partícules elementals de la vida

Las partículas elementales. Michel Houellebecq

Barcelona: Anagrama, 2002


M’ha semblat sorprenent la lectura d’aquesta obra. Dos personatges en un principi poc atractius i la història d’un no res orientada a acabar amb aquest buit i dins ell mateix. Dues soledats, dues formes d’evolució d’aquest abandó, el mateix abandó, patit per ambdós, que conclouen en dues vides difícils, dos camins cap al no res, que efectivament donen allà.

Per acabar-lo d’arrodonir, el novel•lista cau i es complau en un excés de sexe (no serè jo qui en faci recompte de les fel•lacions contades, malgrat sí hi ha qui ho ha fet) que a mi particularment em sembla una mica fastigós i innecessari.

Amb tot i això, m’ha semblat una lectura agradable, sorprenent i recomanable. La pretensió dels personatges i la seva història –aconseguida- és fer-nos pensar.

És una narració plena de reflexions i digressions. Que pretén enfrontar als lectors a la seva pròpia reflexió. No se’n surt indemne d’aquesta lectura.

Què és de ciència-ficció? El final al que ens duu, a l’estil de 1984 o l’anomenat Un món feliç de Huxley cap als assajos científics i les seves resolucions a trenta i quaranta anys vista semblen fer-lo mereixedor d’aquest títol. Innecessari el final i innecessària aquesta classificació, al meu entendre. Em quedo amb l’anàlisi de la vida actual i el que ens ha suposat esser resultat del llibertinatge i el hippisme dels anys seixanta i setanta; a Espanya, tot un poc més tard i amb menys repercussió, malgrat la reflexió manté la seva vigència.

Espectacles al carrer

Acab de veure el reestrene d’un espectacle de dansa en la seva versió de sala; la seva primera versió era com espectacle de carrer. I què voleu que us digui: no hi ha color.

No hi vagis; si tanmateix ja ho coneixes... era el que em deia el meu entorn... i crec que ha estat el que ha fet el públic, en sentir el mateix títol de la funció...



Moja bieda, la meva dissort



Companyia de Dansa del Teatre d'Alaró, 19 i 20 setembre 2010



Doncs no saben realment el que s’han perdut.

Tu -és clar-, es que ets una exquisida... sé que és el que pensarà qui em llegeixi. Doncs, no és això. Puc –o no- ser-ho, però no és aquesta la qüestió. I tanmateix no em vull posar ara a analitzar la trajectòria que ha fet que l’espectacle arribés a un teatre; ni les raons que fa que ara surti de nou al carrer. O al manco no ho faré ara i aquí.

El que sí vull fer és una petita reflexió sobre el que ens perdem. En un espectacle de dansa, de teatre, es perden molts elements, es fan difosos molts altres, l’atenció no es concentra, ni la nostra ni ves a saber si la dels actuants... però és que passa també en la actuació d’una banda de música, per molt que sembli el carrer el seu àmbit natural. Que no sentiu llàstima dels músics i el seu esforç? Es el cas extrem.