Arrels per la Companyia de Dansa del Teatre d'Alaró

No ens deixis

Maurice Béjart diu a les seves memòries -Un instante en la vida ajena-, que no va esser capaç de gaudir de la festa de celebració del seu centèsim estrena: “En aquell moment tenia moltes dificultats per a triar la música definitiva del meu ballet cent-u”, cosa per la qual conclou: “el meu ballet preferit sempre serà el proper”. Salvant les distàncies, quan arribà la presentació pública de l’espectacle Arrels, el seu creador, Carlos Miró, estava ja immers de ple als següents projectes. Però xerrem d’aquest, al que s’ha entregat en cos i ànima.
Arrels. Música negra dansada en blanc; el negre només per endinsar-nos en allò més ancestral –un petit fragment arribant al final-. De les arrels més profundes arribam fins al moment més subtil de l’espectacle que ens enduu a la fusió màxima de civilitzacions: això és si més no la vida; això és si més no el resum d’Arrels.
Però millor tornem al principi. Carlos Miró ha arribat a un acord amb l’Ajuntament d’Alaró segons el qual la seva Companyia de Dansa ha canviat el nom per a adoptar-ne el del lloc que l’acull: el Teatre d’Alaró. Contraprestació: el Teatre s’ha convertit en la seu de l’escola de dansa que ell dirigeix. Una primera temporada escolar que de moment es consolida sense gaires entrebancs: trenta-cinc alumnes, tots entre quatre i dotze anys, cinc dels quals són al•lots.
Com a part de l’acord, un present del que hem pogut gaudir els dies 18, 19, 20 i 21 de març. Com ara no ens sembla que pogués esser d’altra manera, no ha estat altre que la presentació i representació d’un espectacle de dansa, Arrels, per al qual ha comptat amb les col•laboracions d’una dotzena d’excel•lents ballarins de vària procedència, entre els que es troba el vigor ballador cubà i brasiler, dinamisme corporal que aporta gran força visual a l’obra.
Arrels és una creació que sorgeix de la terra i de la unió de l’home amb aquesta, a partir de la presència en escena d’un home sol, música i dansa afroamericana, per a fer servir aquests pocs elements: un grup de fins a dotze ballarins amb vestimenta blanca, jocs de llums molt discrets, escenari encortinat negre i mínims elements escènics; música fonamentalment rítmica, ara afro ara brasilera ara europea interpretada amb ritme i sentiment negre, com la chanson francesa de finals dels cinquanta Ne me quitte pas ballada a solo. Parlam d’un ritme que no decau en cap moment, gràcies a una coreografia encertada, que alterna ritme i moviment amb sensualitat, gestualitat i us efectiu dels moviments corporals: el cos fet servir en la màxima expressió, en moviments de dificultat extrema aconseguits amb expressió de gran bellesa. Una molt bona conjunció de grup tant en els balls de conjunt com en els moviments d’entrades i sortides fan de l’espectacle un conjunt de gran homogeneïtat. Important la capacitat d’expressió individual que l’espectacle permet a tots els ballarins sense que en cap moment s’alteri la continuïtat del discurs, molt ben enllaçat i que sap extreure de cada persona el millor que ofereix.
Una imatge aturada –aturada?, es això possible en un espectacle de dansa?-, dos cossos en escena, dues esquenes permetent-nos la reflexió, la petita reflexió que d’un espectacle en que el ritme no s’atura, ens permet un instant de calma previ a un moment de subtilesa màxima. Nina Simone en la seva emotiva versió de Little girl blue, llums que lleugerament oscil•len al blau de la tendresa més que no la tristesa il•luminant les esquenes de Manuela Marcé i Carlos Miró que ens regalaran un sensual pas a dos. Aquest i un impressionant Ne me quitte pas ballat només per Manuela Marcé seran els dos moments més tendres, els que compensaran el ritme, el desenfrenament i el moviment de l’espectacle, que no decau.
Dues coses vull destacar, finalment, d’aquest muntatge. El concepte de conjunt tan magnífic que desplega Carlos Miró en la companyia, permetent l’expressió individual de tots els seus membres mentre alhora demostra una gran cohesió i unitat i especialment, un gran esperit de companyonia que facilita la comunicació amb el públic, que sap respondre a allò que rep.
I per altra banda, la sàvia estructura musical damunt la qual Miró ha bastit l’espectacle. A partir d’un inici molt simbòlic, tan en elements escènics com en quan a la música, apareix en escena la veu de Nina Simone amb el seu reivindicatiu Black is colour per a donar entrada, posteriorment, a ritmes més atàvics, percucients, clarament africans, amb els que el conjunt acabarà dansant una dansa tribal a l’alegria. Però abans d’arribar-hi, Nina Simone retornarà en dues ocasions, altres dos temes en que la paraula –anglès primer i després francès- en la seva veu panteixant però sempre negra ampliarà l’àmbit d’aquestes Arrels fins ben a prop. No és el cas d’aturar. El moviment escènic ha de continuar i la tensió-atenció també, fins al final, feliç, que ho és.
Després d’haver gaudit aquestes Arrels, penso que en Carlos Miró, que ha trotat ja prou món per trobar el seu lloc en el complicat món de la dansa –en el complicat món de la creació artística- ha trobat qualque cosa més que un racó on arrelar aquí, a Alaró, i des d’on expandir-se. I ho demostra amb el seu llenguatge. A nosaltres, tal volta, ens correspon contestar-li, prenent-li la cançó del seu propi espectacle i ampliant-la: ne “nous” quitte pas -no ens deixis-.

març de 2010