La Sibil·la i la Seu

Vaja per davant el greu que em sap l’afonia de na Maria del Mar Bonet. Especialment per a ella, que no ha pogut acomplir un somni –cantar la Sibil·la a la Seu- quan ho tenia a ran de mà.

I quedi clar l’agraïment per donar la cara –per a molts dels presents només la veu, el poc que li quedava- per explicar el que estava passant i patint.

Però també vull deixar clar i llampant el meu sentiment més que de frustració de presa de pel per l’acte i els seus organitzadors.

Jo havia acudit –com crec que la gran majoria dels presents- pel fet musical: la Sibil·la en la veu de Maria del Mar Bonet i la Coral Universitat. L’acte d’homenatge, explicatiu i tal volta divulgatiu ja ho va celebrar el Consell de Mallorca. A Palma i inclús a París. Ara i ahir s’oferia el so en veus ben esperades. El lloc era l’adient, la cita a un dia esplèndid, i l’hora adequada per a tots els públics. Així ens ajuntàrem a la Seu els milers de persones que hi érem. Però no per escoltar els parlaments que ens va tocar escoltar –aguantant nins en difícil silenci, però aconseguit amb gran respecte- sense saber que l’acte acabaria reconvertint-se en una recitació.

L’església –trobo- és el lloc adient per escoltar aquesta música. Com ho és per a moltes manifestacions artístiques –musicals i plàstiques- que al llarg dels anys l’han tenguda com a rerefons i context. Com també l’església ha estat el rerefons vital al llarg de molts de segles.

Però això no vol dir que els agnòstics –des del respecte que ens pot caracteritzar- no puguem tenir accés als temples per a aquestes manifestacions. Podem i volem, però sense necessitat de rebre adoctrinament ni proselitisme. Jo no sento devoció pel cant de la Sibil·la, sento emoció. I li agraeixo a l’església que hagi col·laborat a la seva conservació, des del seu origen com eina doctrinal, o formativa, diguem-ne tal volta mitològica o llegendària.

Però igualment que jo respecto a l’església, espero la seva correspondència. Si l’acte s’anuncia com a musical, ho ha d’ésser, i no doctrinal. Esperar tres quarts d’hora mentre es desenvolupen uns parlaments, qualcú històric, però d’altre proselitista, a que sigui la pròpia cantant qui expliqui la seva circumstància i que reconvertirà la cançó en un recitat, em sembla una manca de respecte, i en quan al primer, un aprofitament de les masses assistents.

Els meus fills no es mereixien això, aguantaren estoicament i respectuosa, quan amb la informació verídica: que seria un homenatge formatiu i que la protagonista feria el que podria amb la seva veu rompuda però no cantaria, no els hagués fet esperar aquest temps. Podríem haver escoltat la Coral Universitat en qualcuna de les seves encertades gravacions, com també la de la senyora Bonet –que per altra banda ja han sentit prou aquests dies- i no tenir que sortir perquè el cansament i l’atabalament entre tanta gent els hi impedia esperar més.

Partícules elementals de la vida

Las partículas elementales. Michel Houellebecq

Barcelona: Anagrama, 2002


M’ha semblat sorprenent la lectura d’aquesta obra. Dos personatges en un principi poc atractius i la història d’un no res orientada a acabar amb aquest buit i dins ell mateix. Dues soledats, dues formes d’evolució d’aquest abandó, el mateix abandó, patit per ambdós, que conclouen en dues vides difícils, dos camins cap al no res, que efectivament donen allà.

Per acabar-lo d’arrodonir, el novel•lista cau i es complau en un excés de sexe (no serè jo qui en faci recompte de les fel•lacions contades, malgrat sí hi ha qui ho ha fet) que a mi particularment em sembla una mica fastigós i innecessari.

Amb tot i això, m’ha semblat una lectura agradable, sorprenent i recomanable. La pretensió dels personatges i la seva història –aconseguida- és fer-nos pensar.

És una narració plena de reflexions i digressions. Que pretén enfrontar als lectors a la seva pròpia reflexió. No se’n surt indemne d’aquesta lectura.

Què és de ciència-ficció? El final al que ens duu, a l’estil de 1984 o l’anomenat Un món feliç de Huxley cap als assajos científics i les seves resolucions a trenta i quaranta anys vista semblen fer-lo mereixedor d’aquest títol. Innecessari el final i innecessària aquesta classificació, al meu entendre. Em quedo amb l’anàlisi de la vida actual i el que ens ha suposat esser resultat del llibertinatge i el hippisme dels anys seixanta i setanta; a Espanya, tot un poc més tard i amb menys repercussió, malgrat la reflexió manté la seva vigència.

Espectacles al carrer

Acab de veure el reestrene d’un espectacle de dansa en la seva versió de sala; la seva primera versió era com espectacle de carrer. I què voleu que us digui: no hi ha color.

No hi vagis; si tanmateix ja ho coneixes... era el que em deia el meu entorn... i crec que ha estat el que ha fet el públic, en sentir el mateix títol de la funció...



Moja bieda, la meva dissort



Companyia de Dansa del Teatre d'Alaró, 19 i 20 setembre 2010



Doncs no saben realment el que s’han perdut.

Tu -és clar-, es que ets una exquisida... sé que és el que pensarà qui em llegeixi. Doncs, no és això. Puc –o no- ser-ho, però no és aquesta la qüestió. I tanmateix no em vull posar ara a analitzar la trajectòria que ha fet que l’espectacle arribés a un teatre; ni les raons que fa que ara surti de nou al carrer. O al manco no ho faré ara i aquí.

El que sí vull fer és una petita reflexió sobre el que ens perdem. En un espectacle de dansa, de teatre, es perden molts elements, es fan difosos molts altres, l’atenció no es concentra, ni la nostra ni ves a saber si la dels actuants... però és que passa també en la actuació d’una banda de música, per molt que sembli el carrer el seu àmbit natural. Que no sentiu llàstima dels músics i el seu esforç? Es el cas extrem.







Els Cossiers fets pedra

Amb un significat especial per Alaró, vull destacar el treball d’un artista resident que pot esser se’ns hagi passat per alt. Es fàcil. La seva tasca no ha estat penjada a una sala d’exposicions, però tothom, tal volta més que si ho hagués estat, l’ha poguda veure. Hem refereixo a l’obra de James Lambourne que ha acompanyat els darrers cartells anunciadors de les actuacions dels Cossiers d’Alaró.

És una festa veure ballar els Cossiers; és una festa veure el poble endiumenjat amb fotos anunciadores d’una propera actuació; però és una festassa passejar pel poble i trobar-lo engalanat amb aquests cartells: una obra específicament creada per aquesta agrupació.

Sembla una obra gràfica, és a dir, una obra realitzada damunt una planxa per a poder-ne obtenir la seva reproducció seriada; però no. No és la primera vegada que un treball original de James Lambourne em produeix aquesta confusió, perquè treballa el paper amb un primor i un deteniment que fa que les retxes que el recorren semblant una certa quadriculació, recordin l’efecte del gofrat o relleu que la premsa provoca en el gravat.

Volen esser les línies hartmann que segons conceptes de geobiologia son parets de energia invisible o electromagnètica però que ens afecten, que travessen l’entorn circular de la pedra d’Alaró sobre la que l’artista ha afegit les ombres de les figures. Cercles, línies, pedres, mites. Referència al més ancestral a que ens duu el ball dels Cossiers, per a mi netament i pura captat per la visió i la mà de James Lambourne. Una feliç troballa.

Premis Escènica, xerrem de nominacions

S’acaben de fer públiques les nominacions als Premis Escènica, 1a edició dels Premis de Teatre i Dansa de les Illes. M’ha agradat, en conjunt, la selecció de nominacions, però m’ha deixat encara més sorpresa –i no vull deixar de dir-ho clar i llampant- l’elegància en què aquesta edició es presenta i la netedat de formes. I un regust de què la convocatòria es pot fer gràcies a que el nivell assolit pels convocats s’ho mereix.


I tot això ho fa més palès encara la inevitable comparació amb la convocatòria tan propera que encara està oberta dels Premis Max –aquests per a propostes teatrals i de dansa de qualsevol indret de l’estat espanyol, sí, però amb la condició que deixen clara des de bon principi de que ho ets soci de l’sgae o no pots participar -¿?- Es mereixerien si no un buit de propostes, sí al manco d’informadors.

Però tornem al que sí es mereix que en parlem. Una llista de nominacions com la proposta pel Premi Escènica és la mostra de que l’escena balear viu un bon moment. Es prepara una festa per a l’entrega impulsada per la revista Fan Teatre, amb retransmissió en directe per la televisió autonòmica, amb un jurat que jo qualificaria d’excel·lent: poca intromissió política i molta presència de qui realment assisteix a gairebé totes les funcions: els crítics dels diaris.

Nominats: Mort de Dama, malgrat sigui coproducció del Teatre Principal amb el Teatre Nacional de Catalunya, se’n duu de carrer les nominacions, i jo no dubto gens que també ho farà amb els premis... no debades ha estat la producció teatral que més ha mogut públic, comentaris de carrer, de diaris, articles i altres. Un bon –més que bon, magnífic- punt de partida; una obra de teatre que va remoure les tertúlies i més d’una ciutat que no es commou per res –o casi- i que no ho feu només al carrer sinò omplint de gom a gom i amb la pròrroga fins a l’impossible de les funcions. Allò inaudit.

Un segon lloc pens que romandrà per a Camarada K; però només és una aproximació. Com en l’apartat de dansa, en que tenen moltes nominacions la producció del Principal Subtalk (tres) i la de Mariantònia Oliver Nou amb dos. Aquí resulta remarcable destacar com un mateix conjunt, la Companyia de Dansa del Teatre d’Alaró, dirigida per Carlos Miró, està nominada per tres projectes distints. Tots tres –imagino que complint les bases- presentats per tant al llarg d’un any.

En fi, siguin quins siguin els guardons finalment, qui realment surt guanyat és l’escena balear. No n’era conscient del seu bon estat.

Moja bieda: la meva dissort

Moja bieda: mi infortunio

La Compañía de Danza del Teatro de Alaró ofrece estos días en diversas localidades de Mallorca un espectáculo de danza contemporánea en la calle, homenaje a Chopin en la celebración del bicentenario de su nacimiento. La coreografía y la dirección corresponden a Carlos Miró, intérprete también junto a Manuela Marcé, en el que es un paso a dos con solos y silencios de poco más de media hora de estremecida duración. La presentación fue el viernes 9 en el Auditòrium de Sa Màniga de Cala Millor, programación especializada en danza, y las próximas representaciones, el sábado 17 en La Cruz de Santa Ponsa (Calvià), esta vez añadiendo la noche y los focos como elementos escénicos, y una siguiente cita para la noche especial que la población residente de la compañía –Alaró- prepara con el arte –AlArt-, algo así como la Noche en Blanco para una población de cinco mil habitantes, en la que este espectáculo encontrará dos ubicaciones distintas –siempre en la calle-, favoreciendo el recorrido de una noche de arte, exposiciones, música y encuentros nocturnos que preludia las fiestas locales; será la noche del 6 de agosto.

Tres elementos integran el espectáculo: el homenaje a Chopin; la música compuesta por éste en Mallorca, vínculo especial el que tiene con un lugar en el que se ensalza su obra y figura; no sorprenderá a nadie que me conozca mi teoría sobre la fuerza y la huella de la música compuesta en su estancia en Mallorca.

El tercer elemento que integra el espectáculo es descriptivo: un momento histórico de la vida de Chopin: el desencuentro amoroso con Maria Wodzinska, chica polaca de buena familia a la que conoció y trató durante su infancia y juventud gracias a las relaciones mantenidas con los hermanos Wodzinsky y a las visitas y estancias hechas a su casa de campo. Desde París establece relación epistolar pero su intento de que pase a ser formal y seria encuentra la negativa de la familia de ella, que a pesar de que ya da visos de ser un joven prometedor en el campo musical, sospechan en él una vida breve y físicamente difícil, como sucederá.

Con las palabras moja bieda: mi infortunio atadas con un lazo rosa guarda Chopin en un cajón las cartas de ella.

Este episodio es el que recrea el paso a dos de la Compañía de Danza del Teatro de Alaró presentado en el Auditòrium Sa Màniga de Cala Millor y que itinera este sábado a Santa Ponsa (Calvià) y en agosto a Alaró.

La representación que ofrecen Carlos Miró y Manuela Marcé es un espectáculo de danza contemporánea en la calle sin límites escénicos, utilizando como elementos escenográficos los que se encuentran en la plaza que simplemente delimitan para su uso con una cinta, pero únicamente ellos saben que contarán como tales. Para nosotros son una sorpresa: el árbol cuando se suban a él, o la farola, incluso el banco como punto de inicio; o la señal urbana donde resonará la bofetada de la ruptura...

Danza descriptiva de situación, de sentimientos, de encuentro de cuerpos y expresión de estados de ánimos, complementaria de la música de Chopin, todo conseguido mediante saltos, caídas, muchas caídas, y gran uso del suelo, en el que ruedan, parecen deslizarse –y eso que no hablamos de tarima, calle significa suelo sin preparar- y carreras para la descripción de la alegría, como quien va al encuentro de otro.

El paso a dos tiene una estructura clara en tres partes. Se inicia con una selección de breves piezas líricas de esas tan sublimes –como dice George Sand-, que son como pequeños pensamientos o estados de ánimo. Es una selección de los Preludios opus 28 en los que trabajó y concluyó en Mallorca, hecha por Carlos Miró, que acaba con el más famoso de todos ellos -también el único largo-, el número 15, conocido como de La Gota de Agua, cinco minutos de música con el inquietante ritmo ostinato chopiniano, que lleva a los bailarines a la ruptura amorosa.

Silencio para marcar un corte en la progresión. Se bailará este silencio, algo que es muy especial. Con el sonido de la Balada número 1 empieza una ensoñación. Amorosa. No importa ahora no ser correspondido; es el amor, y nos muestran en juego de danza, en juego a dos, todo lo que supone, hasta dónde llega la felicidad. Carreras, persecución, encuentros felices en un juego de roces, de síes y noes.

Pero no, no podía ser, y la realidad se impone. Ha escogido Carlos Miró un movimiento de la Sonata opus 35 compuesta también en Mallorca y que ha adquirido casi rango de pieza única: la Marcha fúnebre. La flexibilidad y la fortaleza de los cuerpos se pone a prueba. Tanto será el chico quien cargue a la mujer como al contrario, antes de que irremediablemente la realidad descriptiva de la coreografía les separe. El rodará, llegado su fin, por el suelo, de todas las maneras que nos podamos imaginar –y alguna más- hasta que la despedida de los cuerpos sea clara e irremediable. Ha llegado el fin.

La preparació dels futboleros

Qui em diria a mi que parlaria de futbol, jo, que no en sé ni mica. No, de futbol no en sé, però m’ha arribat a l’ànima saber de la revenja descontrolada que poder tenir els perdedors. Que alguns comentaristes anglesos no tenguin cosa millor a fer –ja que no en deuen tenir d’altra- en el seu mal ànim de perdedors, que ficar-se contra l’origen dels jugadors que integren la selecció espanyola de futbol em sembla que a més de perdre el temps i les energies, és donar la volta a les coses.


Precisament, dient que la nostra és una selecció d’agricultors estan fent una alabança d’allò millor que és pot fer. Qui ens anava a dir a nosaltres fa un anys que la xarxa esportiva regional anava a copsar la força i fortalesa que viu en aquests moments. Perquè si en futbol és prou bona –no podem oblidar què és l’esport rei- en els altres gosa d’un potencial destacat.

I una cosa important, molt important. Els nostres nins que viuen a petites poblacions –valga dir al camp, i si a això li volen dir al món agrícola, que ho facin, tan se val-, tenen l’oportunitat, per proximitat, facilitat d’horaris, accés als grups menys nombrosos, de accedir a quasi tots els esports i així poder trobar i engrescar-se amb el que millor respon a les seves característiques físiques o psíquiques.

Si això pot semblar excessiu, puc posar-me com exemple. Mentre jo, de nina, vivia a Palma, podia sense entrebancs estudiar música i fer entrenament de natació, el que suposava l’accés diari a unes instal·lacions llavors excel·lents com eren les primigènies de Son Hugo. En arribar a Madrid, sens va plantejar quines de les dues activitats volíem (el meu germà i jo) seguir fent: era impensable mantenir les anades a natació a més dels estudis musicals.

Els meus fills encara no son exemple de res, però veig cóm en els pobles que conec, el nivell dels esports que es maneja és sorprenent en nombre i en número de competicions en les que participa; i veig, en canvi, com els nebots o coneguts de Madrid han anat abandonat per impossibilitat d’assistència o incompatibilitat d’estudis.

En definitiva, el que dels pobles d’Espanya surtin tants de bons esportistes és un senyal d’un nivell de qualitat boníssim i d’un repartiment espectacular de professionals de l’ensenyament de la pràctica esportiva pels racons de la nostra geografia. I del bon aprofitament que se’n fa d’ells.