Sa paraula no m’agrada gens, i dubto que sigui un bon títol, malgrat en el moment de recollida del premi –Josep Pla 2010- resultés d’allò més bé, d’allò més efectiu el que l’autora, Llucia Ramis, egosurfetgés el seu nom a google per explicar en directe el que havia volgut fer en el seu llibre. Però això no ho va veure gaire gent en comparació amb tota la que pot tenir el llibre en les mans.
Es la novel•la una història molt actual, molt dinàmica, amb personatges ben desenvolupats i històries que sap entrellaçar per a mantenir la tensió, una certa incògnita de què més pot succeir i com s’arribarà al final.
Mitjans tecnològics de darrera generació i ús de xarxes socials impregnen el llibre, és vera, però tanta importància se li ha vengut donant en els comentaris previs a la presència de facebook, que m’ha semblat que no era per tant. Serà perquè jo també en soc usuària? Diu na Llucia Ramis que als seus més de 500 amics agregats no els ha tengut enganyats; que sabien que en podia fer ús de les seves aportacions. Tal volta per això jo m’he estimat més no demanar-li si em volia fer amigueta.
Ara, però, tal volta ha arribat el moment, perque sí hi ha una proposta que voldria fer-li. A ella i a la seva editorial: Destino per Egosurfing, però també Columna per Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys que vaig llegir primer amb el mateix interès i la mateixa seducció: m’agradaria proposar-me per a fer la traducció del llibre al castellà. Perquè aquests dos llibres mereixen la seva distribució a l’àmbit hispanoparlant. I jo em veig amb coratge, forces i ganes. Ja ho he dit.
Llucia, em fas amiga?
No hay comentarios:
Publicar un comentario