Llucmajor novel·lada

 
Miracle a Llucmajor / Sebastià Alzamora. Barcelona: Proa, 2010.

 Trobar de tant en tant una lectura de les que m’enganxen i em fan aprofitar tots els pocs moments de lectura que trobo, m’agrada molt. Vol dir que no és una lectura assagística ni de la que tengui que prendre notes, i que la puc dur allà on vagi –que és el que faig- per no perdre ni un segon disponible. Això m’ha passat amb el Miracle a Llucmajor, del que he fruit la lectura com si d’un sucós gelat d’estiu es tractés. Divertida, molt ben narrada, he estat capficada durant un parell curt de dies a un món una mica fabulós –de fàbula- i un tant arrossat –de conte rosa- que et transporta a un llenguatge absolutament real i planer de la Mallorca dels anys vint –divertidíssim tornar enrere i mirar i veure com hauria de fer per escriure paraules increïbles i inversemblants-, absolutament reals, però, que estic segura encara sonen al Cafè Colon i a tantes altres converses, especialment al devora un bon joc de taula.

Molt interessant la recuperació del món vilatà –que no rural- que rep i integra la presència de figures arribades de la ciutat de Barcelona com son les Dames de la Lliga del Bon Mot. I la mescla d’idiomes mallorquí i castellà per a l’ús oficial o català per a la figura del narrador. Molt interessant la plasmació per escrit de usos i costums locals, i esplèndida la guia turística dels encontorns muntanyencs del lloc amb l’apreciació poètica.

Tothom –en comentar-ho als mitjans- ha partit de l’anècdota verídica de la que sorgeix la història: la invenció del cometagiroavió en mans d’en Pere de Son Gall. Doncs això no és més que un punt de partida molt ben aprofitat per en Sebastià Alzamora, que ha sabut treure profit del seu coneixement del lloc i el seu entorn, de la poètica i els seus protagonistes locals i de la filologia, per a partir de la documentació necessària i els seus dots, generar una Novel·la de lectura molt plaent.

George Sand, una vindicació

Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, és a dir, la celebració del bicentenari del naixement del músic Frédéric Chopin, em sembla fascinant la recuperació que s’està fent de l’obra –i també de la figura- de l’escriptora francesa George Sand.

M’ha fet collir la ploma –no ocultaré que un primer esborrany encara ho faig gastant tinta- la iniciativa de la Biblioteca Cas Metge Rei de Santa Maria: una esplèndida guia de lectura vers George Sand que podreu trobar a la seva seu i en versió pdf tant elles com jo mateixa us podrem enviar.

No hi ha més que fullejar-la junts. A part de les distintes edicions del conegut Un hivern a Mallorca que es pot llegir en francès o castellà –en alemany i anglès també a les tendes de souvenirs-, no era possible trobar fins enguany una versió catalana ni cap de completa d’Història de la meva vida. La seva relació vital i intel•lectual amb en Chopin pren part important en ell.

La seva edició ha vist la llum en traducció de Caterina Calafat gràcies a la col•lecció George Sand que ha encetat amb aquest llibre el Consell de Mallorca juntament amb la Universitat de les Illes Balears en co-direcció de Biel Mesquida i Rosa Capllonch. Anuncien com properes les publicacions de Consuelo, Lélia i Spiridion, en aquest ordre. Confio que es donin pressa, malgrat Spiridion, que és la novel•la que va concloure a la seva estada mallorquina, “als gemecs del cerç en els claustres en ruïnes”, es troba també al nostre abast, en traducció al castellà de Valeria Ciganda editada recentment - l’any 2008- per Gabriel Quetglas Editor.

Lélia, de la qual l’autora va preparar aquí correccions per a una nova edició, és la més urgent. Té importància en quan al contingut de la història de parella que narra, relacionable amb la viscuda amb en Chopin. I d’aquesta, actualment, no és fàcil trobar ni tan sols una versió original francesa, tan exhaurida com la traducció al castellà de 1843. Ni en les biblioteques.

I si estam fent menció d’una escriptora consagrada al seu país, sorprèn que siguin poques més les referències que es puguin trobar a les biblioteques balears. Sí, costa llegir la seva literatura i fer-se càrrec de qui és ella com escriptora.

Finalment, vull destacar l’existència de dues biografies novel•lades sobre la seva figura, ambdues sorgides de les plomes d’escriptors locals. George o el perfum dels cedres de Gabriel Janer Manila i Corambé: El dietari de George Sand, deguda a Miquel López Crespí, en la qual, sense separar-se de la realitat del que va esser la vida amb el músic:

“Només Chopin t’ha permès apropar-te al teu somni de l’art universal, de la bellesa eterna que has perseguit arreu deixant bocins del teu cos, llàgrimes i sofriments en el camí”. pàg. 78

Perquè posa en paraules de Maurice Manceau:

“amb Chopin has estat prop dels déus”

abans de fer un vindicació de l’autenticitat, la integritat i l’entrega al treball amb missatge:

“Fa anys, (...) érem nombrosos els que pensàvem que no es podia separar la vida de l’artista de la seva obra. La mentida ens repugnava. L’autor havia de ser fidel a les seves idees, al seu poble. Louis Blanc, el mestre de la conspiració perfecta, volia fer de la política un art..., l’únic art vertader! I Marx, des de Londres, deia que aviat finiria la divisió entre treball manual i intel•lectual.” pàg. 64

És l’esperit de la Revolució, de la República i de la visió política de la vida. Però també és el començament de la revisió de la mirada que sempre hem tengut sobre George Sand a Mallorca, els mallorquins.

No deixa d’esser una reivindicació vàlida d’una escriptora a qui a Mallorca només injuriam per unes paraules cíniques a un dels llibres que iniciaren la literatura de viatges. I que han fet més bé que mal per donar a conèixer Mallorca.

Egosurfetjant

Egosurfing / Llucia Ramis. Premi Josep Pla. Barcelona: Destino, 2010

Sa paraula no m’agrada gens, i dubto que sigui un bon títol, malgrat en el moment de recollida del premi –Josep Pla 2010- resultés d’allò més bé, d’allò més efectiu el que l’autora, Llucia Ramis, egosurfetgés el seu nom a google per explicar en directe el que havia volgut fer en el seu llibre. Però això no ho va veure gaire gent en comparació amb tota la que pot tenir el llibre en les mans.

Es la novel•la una història molt actual, molt dinàmica, amb personatges ben desenvolupats i històries que sap entrellaçar per a mantenir la tensió, una certa incògnita de què més pot succeir i com s’arribarà al final.

Mitjans tecnològics de darrera generació i ús de xarxes socials impregnen el llibre, és vera, però tanta importància se li ha vengut donant en els comentaris previs a la presència de facebook, que m’ha semblat que no era per tant. Serà perquè jo també en soc usuària? Diu na Llucia Ramis que als seus més de 500 amics agregats no els ha tengut enganyats; que sabien que en podia fer ús de les seves aportacions. Tal volta per això jo m’he estimat més no demanar-li si em volia fer amigueta.

Ara, però, tal volta ha arribat el moment, perque sí hi ha una proposta que voldria fer-li. A ella i a la seva editorial: Destino per Egosurfing, però també Columna per Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys que vaig llegir primer amb el mateix interès i la mateixa seducció: m’agradaria proposar-me per a fer la traducció del llibre al castellà. Perquè aquests dos llibres mereixen la seva distribució a l’àmbit hispanoparlant. I jo em veig amb coratge, forces i ganes. Ja ho he dit.

Llucia, em fas amiga?

Desacralizando

Me gustan los rituales. Tras la fase vital de su rechazo, he vuelto a reconocerles su valía. Pero aún y con eso, creo que a algunos hay que dejarlos sin la importancia que no tienen. Y me refiero a la Feria del Libro. O a las ferias del libro.


¿Acaso no es lo mismo la Feria del Libro de Madrid que cualquiera otra de las que se van y vienen celebrando por las ciudades españolas?

Durante los quince años que mi residencia estuvo en Madrid, no falté ni uno a visitarla. Y siempre obtuve algo: al principio eran mis padres quienes me proveían y más tarde ya administraba yo mis dineros; amén de catálogos y miles de folletos… porque esa feria tiene varias características: infinidad de casetas –eso sí-, pero también la presencia de las editoriales con sus catálogos, el descuento en la compra –que nunca ha fallado- y las firmas. No he sido nada mitómana y no tengo dedicados, ni siquiera firmados; ninguno de la Feria. Pero entiendo el encanto. Acercarme a ver a los autores mientras firmaban y analizar cómo trataban a su clientela, eso sí lo he hecho. Por aquello de conocer el terreno, porsi.

Y mucho más que habría que decir de la Feria del Libro de Madrid; todos los suplementos que se le dedican, lo mucho que se habla y escribe durante unos días de los olvidados libros, etc.

Pero lo que quiero es compararla con las ferias del libro de los otros lugares. El año 1991 ya no acudí a la de Madrid, y desde entonces por estas fechas estoy en Palma. No puedo asegurar que haya ido todos los años; ni siquiera puedo enumerar dónde se ha celebrado sin miedo a equivocarme: del Borne al Parque de las Estaciones, vuelta al Borne, luego Plaza de España, Borne, ¿ya definitivo? El descuento se hace sólo los últimos años, con lo que, ¿qué ventaja tiene comprar ahí si al precio normal compro mejor en las librerías que conozco y donde encuentro mejor los libros? Editoriales nos visitan las de enciclopedias, así que “no, gracias” y las instituciones que, -bien es cierto- es el único momento posible para adquirir sus publicaciones por mor de su mala distribución; apunto un positivo para la feria.

Sólo me queda por mencionar el tema de las firmas. No, queda lo mejor de esta feria, que es la carpa de actos. ¡Lo mejor son los actos de presentación de libros! ¡Este año comentan que la organización lo ha tenido difícil por exceso de solicitudes!

Claro que todo lo que he dicho y pensado hasta aquí es desde el punto de vista de quien le gustan los libros, los lee, los degusta y usa las librerías, y no digamos las bibliotecas. A lo mejor resulta que toda la parafernalia de sacar los libros a la calle es necesaria para que la gente –el resto- los conozca y compre.

Ya se sabe: el porcentaje más alto de libros vendidos es el de aquellos para niños pre-lectores; y el número de best-sellers que se venden cuando uno engancha, también resulta sorprendente.

El origen o la base de todo / Thomas Bernhard

Es la visión –nada idílica- de la ciudad de Salzburgo, como queriendo desmitificarla. Visión de una juventud. Primer tomo de la autobiografía de Thomas Bernhard. Años de estudiante de bachillerato durante el nazismo, la guerra y sus consecuencias.
El bachillerato –la secundaria- como punto de origen; como base de todo. No puedo estar más de acuerdo. Qué importa dónde hayamos nacido; importa esa secundaria: años de aprendizajes concluyentes, en definitiva, de conocimientos del mundo que son umbrales para un mundo propio, el que transcurrirá esos otros años todos que llamaremos nuestra vida adulta.
No deja de ser curioso que las grandes ciudades típicas y tópicas puedan ser desmontadas desde sus mismos tópicos por sus grandes habitantes, por sus grandes conocedores.
Mal momento / gran momento histórico es el vivido por Thomas Bernhard, entre Austria y Alemania, entre dos naciones, entonces en un cambio de régimen político y de nacionalidad, en el enfrentamiento político, social y religioso que supuso la Segunda Guerra Mundial.
Se ha achacado al autor pesimismo y odio declarado a su país. Yo creo que es clarividencia y análisis certero de la realidad; lo que resulta doloroso.
La que he leído es una excelente versión catalana debida a Clara Formosa publicada por Edicions del Salobre, un pequeño sello isleño que hace las cosas con mucho gusto estético y de contenido.