Passeig interior per Palma

Mai no sé què fer fora de casa / 

Neus Canyelles

Barcelona: Proa, 2014

Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions 2013

Mai no sé què fer fora de casa recorr paratges i vivendes de la meva ciutat estimada. Em sembla que no hi surt el seu nom en tot el llibre però ens resulta fàcil esbrinar quan es passeja per la plaça d’Espanya, quan per les avingudes s’arriba fins la plaça de Sant Francesc, o quan es gaudeix de l’interior del claustre. Quan es fan recorreguts per Canamunt o Canavall o quan se’ns situa a aquelles vivendes ciutadanes a les que la protagonista hi roman, o enyora, o recorda, o es pren comiat.

És un llibre de remors d’una ciutat viscuda, d’una Palma en la que jo també m’hi veig.

És un llibre de fragments de vida a Ciutat per a la qual l’autora ‑quasi autobiògrafa- fa servir una estructura curiosa. En forma d’homenatge a escriptors clàssics, els setze contes són recreacions d’ambdós relats d’autors com Txèkhov, Carver, Bukowski o Zweig i Andersen. Recreacions molt personals en què ha penetrat la vida i el sentiment de Neus Canyelles i en què ens ofereix un recorregut per la vida palmesana. No ens mostra la ciutat, ni la sortida estiuenca a la part forana –Banyalbufar- o cap recorregut per fora vila. No. El què fa és oferir-nos-en seqüències de la seva vida que transcorren en aquests encontorns.

Un plaer recórrer-los –si més no amb la memòria- i situar-nos a alguns dels interiors habitats. Perquè de la vida interior vol anar aquest aplec de contes. D’allò què li passa en la vida a un escriptor i les seves dificultats de relació: de qui Mai no sap què fer fora de casa.

Ubú cigne

Carlos Miró a Todo sobre mí (o la muerte del cisne),

festival Palma amb la dansa,

Can Oms, 18 de maig de 2013

«Ubú Rei fou estrenada amb un gran escàndol. La seva estrena es va interrompre algunes vegades per l’esbroncada dels ofesos i els víctors dels avantguardistes». Es cita de la biografia d’Alfred Jarry, el creador de l’obra que fou peça cabdal del teatre de l’absurd. Corria l’any 1896. Fa més d’un segle, era encara el segle XIX. Vivim ara ja el XXI?

L’any 1995 la companyia Els Joglars en va fer la seva particular recreació: Ubú president. Però abans, en un moment polític i social molt més agosarat, fou La Claca dirigida per Joan Baixas qui representà Mori el Merma, una recreació amb titelles de gran mida en que l’Ubú polonès s’havia trasbalsat en el dictador espanyol Franco. L’any 1978 es va presentar al Teatre Principal de Palma per pujar a continuació al Gran Teatre del Liceu barcelonès. Seguiria encara una gira de dos anys que va dur aquesta obra als teatres de Londres, París, Sidney i Nova York. Comptava amb una col·laboració agosarada i important: la del creador Joan Miró que realitzà els decorats i la indumentària dels personatges. No era la primera vegada que l’artista Miró treballava damunt la figura d’Ubú; ho va fer servir en algunes litografies i fins i tot llibres il·lustrats.

L’acte de protesta contra l’opressor, primer polonès, després ja nostrat, no hauria d’esser sorprenent, hores d’ara. Ara però, malgrat estar-hi avesats a protestes ciutadanes de tot caire, tenim una altra manera d’enfrontar-nos-hi: ens quedem congelats. Vull dir, aturats. El públic d’ara ja no reacciona. Si més no tot d’una.

El cicle de dansa que totes les primaveres ens presenta l’Ajuntament de Palma reservava una sorpresa d’aquest tipus. Era un cigne Ubú. El públic va restar mut quan en Carlos Miró, acompanyat per l’esgarrifat so que extreia de la seva flauta Mayte Abargues, va començar a desfer-se’n de les plomes que l’identificaven  com a cigne, plomes aquestes en forma de sobres –sobresous- que tant s’han repartit. Tot per a què desgranés l’estat actual del cigne –ah el cigne a la dansa-, en representació de la seva musa, Tepsícore, ara però, en tan mal estat per les retallades i la corrupció que tot ho espatlla.

El cigne va ballar la seva despedida acompanyat d’una versió prou interessant de El Cigne del Carnaval dels animals d’en Saint-Saëns, ballada tantes vegades, i feta servir des de la mateixa Anna Pavlova per a representar La mort del cigne. Així, doncs, Carlos Miró ens entregà una versió molt personal, en forma de queixa, en la que el cigne ni tan sols aconseguia arribar a la mort, malgrat ho intentés de totes maneres. Fins que la participació d’un voluntari va aconseguir el que tots desitjàvem ja en aquell moment: que arribès la seva delida mort.

Esclatà el públic en una rialla. Tal volta era el que tots necessitàvem en aquell moment. I a continuació, també esclatà en aplaudiments. Jo hi estava i ho puc dir de primera mà: foren sentits. El ballarí tengué que saludar tornant a baixar escales.

Tal volta ara el públic és especialment fred. Es ben vera que ara ja ningú no troba escàndols en cap actuació escènica. Es ben vera que ara ja ningú no gosa dir una paraula més alta. Però també es ben vera que el millor recurs per a que una protesta  sigui escoltada és el recurs artístic. Demostrat des de fa més d’un segle. L’Ubu Roi francès de 1896 i els seus fills han tengut més repercussió que tal volta moltes altres manifestacions de protesta.

Em sap molt de greu, sr. Valent

Enguany el Festival de Pollença traspassa el seu primer mig segle de vida, i ho fa cercant una nova presència. El músic Joan Valent ha estat l’encarregat d’aquest canvi d’imatge, des de la direcció del cicle, que enguany ha reduït el nombre d’actuacions musicals però ha ampliat les mires: inclou un cicle de cinema, activitats literàries i altres, a més d’afegir-se com a pròpia la tradicional exposició que es presenta a l’església del convent; enguany la mostra Memòria de l’aigua (iviceversa) de l’escultor Joan Cortès.

Una bona pàgina web clara i completa -la del Festival- identifica per colors els tipus d’activitats i les ordena cronològicament. Visualment molt útil.

Joan Valent penso que ha aconseguit una proposta fresca i atractiva, també variada, apta per l’estiu. Per adequar un pressupost molt minvat sense perdre de vista la música orquestral ha anomenat resident la World Orchestra, de la que és director titular Josep Vicent, i amb la que treballa i grava ell de forma habitual. També el seu nom és el que ha donat fil conductor al cicle de cinema, per a mostrar les obres per a les que ell mateix ha compost les bandes sonores. No sé quant de temps li podrà servir aquesta fórmula, però entenc que es raonable que l’empri.

No és un gestor l’anomenat com a director; és un músic. Pel mateix, ha fet servir els seus contactes i les seves amistats, tan en quan a l’orquestra resident com a convidats com Michael Nyman o l’arquitecte Norman Foster, ambdós protagonistes de sengles estrenes absoluts. El de Michael Nyman (Body parts, encàrrec del festival) es reserva pel dissabte 4 d’agost, mentre el passat divendres 6 d’aquest juliol s’encetava el Festival amb l’estrena mundial de la Foster Symphony que el músic Valent oferí a l’arquitecte, per a qui ja escriví la banda sonora del documental ¿Cuántopesa su edificio, Sr. Foster?.

Però l’estrena no fou la primera peça d’un concert que tengué com a protagonista l’Orquestra Simfònica de les Balears i el ja citat Josep Vicent com a director. Primer feren sonar la Novena Simfonia de Antonin Dvorak, coneguda com del Nou Món. Trobareu excel·lent crònica de la vetllada i comedida crítica, respectivament.

El que, però, em sap molt de greu, és la estultícia dels periodistes, a més amb la gosadia de fer sense saber. Anar, gravar i publicar no pot esser tot ú. Anàrem, gravàrem el primer que sentiren (que era la Simfonia d’en Dvorak) i amollaren que sonava l’estrena mundial de la Simfonia Foster. De veres que em sap greu per vosté, Sr. Valent.

Sempre ens quedaran els assessors musicals, malgrat per manca de pressupost no es conti amb ells.

La vida de Misia Sert

Misia: La vida de Misia Sert / Arthur Gold i Robert Fizdale
Barcelona: Destino, 1985

Acab de llegir un llibre que no és d’actualitat. O millor dit, no és novetat bibliogràfica, el que tal volta pugui dir que és un text que no perd la seva actualitat.

No la perd, no; al menys als meus ulls. És un text històric, potser, però també un relat d’un moment, d’un moment cultural. Em refereixo a la vida de Misia Sert, mecenes d’artistes i testimoni d’un període cultural de gran impacte. Pels que ho visqueren i per la humanitat, després...

Val, a mi m’interessa molt especialment aquest moment històric, i sobretot cultural: l’adveniment de l’avantguarda, de les primeres avantguardes, abans i entrant en els feliços anys vint, i dels trenta en que Espanya inicià un moment d’esplendor. Breu, que fou breu.

Perquè fa un segle, l’any que bé farà un segle, del renouer estrena de La Consagració de la Primavera d’en Igor Stravinsky. Aquesta és la millor versió del que succeí, perquè parla de música i músics:

«El estreno de La consagración originó un escándalo que en aquel tiempo pareció tan terrible como la misma música. La histórica representación, con sus obscenidades a voz en cuello, sus peleas y su increíble estruendo, llegó a extremos como no se recordaban. Nijinsky gritaba a los bailarines entre bastidores, Diaghilev encendía y apagaba las luces para calmar al público. (...) Todo esto y mucho más se ha divulgado innumerables veces. Ravel, que aplaudía frenéticamente –Stravinsky dijo de él que era “el único músico que comprendió de inmediato La consagración”-, fue premiado con insultos de sucio judío, aunque no era ni una cosa ni la otra. Debussy, sentado al lado de Misia, se entristeció por el monstruoso acontecimiento. Había descifrado las complejidades de la partitura con increíble facilidad, cuando la tocó con Stravinsky para la versión que hiciera el compositor para dúo al piano.» [pàg. 165]

Però és que fa més d’un segle de l’estrena de la peça teatral Ubú Rei d’en Alfred Jarry. El teatre de l’absurd s’estrenava amb la reacció del públic, allò millor que es podia aconseguir. La paraula Ubú prenia part del llenguatge.

«Fue  el escandalo teatral más salvaje que París conocería entre el Hernani de Victor Hugo en 1830 y La consagración de la primavera de Stravinsky en 1913. Y no puede negarse que durante la alborotada velada del 9 de diciembre de 1896, Jarry se convirtió en uno de los héroes del arte en el siglo XX.» [pàg. 75]

El llibre que he llegit és diu Misia: La vida de Misia Sert, escrit a dues mans per Arthur Gold i Robert Fizdale. Hi ha altres publicacions envers la vida d’aquest personatge, si més no les seves memòries. El que té aquesta publicació d’especial, als meus ulls, és que està escrita des de la visió enamorada d’uns seguidors fidels del que va esser testimoni la vida de Misia Sert. Els autors són pianistes professionals que tocaven habitualment junts, i pels qui compongueren peces músics com Francis Poulenc, John Cage o Paul Bowles. La seva visió de la història, malgrat no amaga problemes personals, ruptures de parelles i demés història rosa, ho encadena tot amb la presència de la música en escena, especialment dels Ballets Russos de Diaghilev i de la passa envant que la música donà en aquell moment sempre des del punt de vista de la senyora que vivia aquests fets: Misia, nascuda Godebska, que fou per matrimoni Natanson, Edwards i finalment Sert, llinatge amb què ha passat a la història.

M’encanta llegir històries de la història. Com visqueren els personatges del moment la realitat que a nosaltres, inevitablement, ens ha marcat. Les fites de la creació del nostre moment.

Rutes gastronòmiques

Cartes des de Caubet. Di(et)ari / Josep-Joan Rosselló Cuní. Palma: Lleonard Muntaner, 2011.

Cerveza caliente / Juan Pablo Caja. Barcelona: Bcn press, 2010.

Cartes que no lliguen / Sebastià Bennàssar. Palma: Hiperdimensional, 2005.

  

Les meves darreres lectures tenen un punt en comú que m’ha fet relacionar-les. La Palma, la meva Palma, Ciutat, la meva ciutat, i la dels escriptors... una ciutat molt i molt reconeixedora per a mi. La del món periodístic que he tengut temps de viure des de diverses perspectives, a Cartes que no lliguen, de Sebastià Bennàssar; la dels meus anys joves, els de reconeixement d’una ciutat quan la mires per primera vegada amb els teus ulls propis, a Cerveza caliente, de Juan Pablo Caja. A ambdues m’ha fet apropar-me un periodista amb qui vaig tenir una curta –i tal volta fugaç- però intensa relació, que varem reprendre mitjançant el facebook en el moment del seu comiat.

I la tercera, la Palma de principis de segle –el XXI vull dir, és clar- mentre la meva vida canviava de forma radical: una intensa hospitalització de la meva filla petita –de la que se’n va sortir increïblement sense seqüeles- va acabar capgirant-t’ho tot fins a establir-nos –la família, vull dir- al fora vila d’un poble de muntanya per a no baixar a Palma més que ocasionalment: ni tan sols per fitxar a cap feina. Doncs, aquesta Palma és la que transita gastronòmicament –a més d’alguns indrets de la part forana- al Di(et)ari de l’any 2007 que amb el títol Cartes des de Caubet acaba de presentar Josep-Joan Rosselló (Pep per entendre’ns).

Sengles llibres presenten semblants recorreguts gastronòmics. Et presenten i recorden –tots tenen molt de sentimental- aquella Ciutat que no et mostrarà una guia de viatge; és la tria de llocs on no aniries si no et duu qualcú ben d’aquí. És la mostra de les entranyes d’aquesta nostra ciutat.

Definitivament, la meva tria és clara, molt clara: el Celler Pagès és la millor representació del lloc a on anar a dinar en ésser a Palma. Ben autèntic. És cosa de la idiosincràsia mallorquina, que sempre es guareix de intromissions no volgudes.

I repeteixo: per conèixer-lo, t’ha de dur qualcú. A mi em dugueren els companys de la meva primera aventura periodística, un estiu molt intens a una ràdio local. Corria l’any 1984 i encara passava els hiverns i qualque cosa més a Madrid. Una ciutat també ben meva.

Anem de cine! Villaronga, mallorquí

No hi ha com tenir èxit per a que els polítics se’n recordin de hom.

Què dir-hi de l’èxit d’Agustí Villaronga a la Gala dels Goya! La seva pel·lícula Pa negre, imparable.

L’endemà es recordaven totes les institucions balears de que el gran triomfador dels guardons cinematogràfics era mallorquí!

Per a difondre-ho, fer-li homenatge i fer-ho seu, pensant a fer-se un tant, mira tu quina mena de publicitat!

Quin és el sentit que té ara això? Es que tal volta el Govern té tot el doblers que s’està fent servir per a publicitat per donar suport al cinema? Doncs, per què no ho destina directament en lloc de llançar-lo en el seu benefici directe? Semblaria que s’apropen eleccions.

Maneres: proposar una subvenció per al proper projecte del director. O simplement, fer efectives les despeses compromeses. El que pogués restar insòlit, després de la foto de concessió d’una ajuda, una vegada el projecte es troba en marxa, és que una simple carta pugui anunciar la no disponibilitat del doblers, que els nous pressuposts dels que tenia que sortir, no ho accepten. No m’ho invent.

Això sí, si una vegada feta la feina obté un triomf, llavors: tots a una! A carro vencedor és molt fàcil sumar-s’hi.

Me’n alegr molt del gran triomf aconseguit pel treball d’Agustí Villaronga. El que sigui mallorquí, és pura anècdota.

Els crepuscles més pàl·lids

Els crepuscles més pàl·lids / Miquel López Crespí

Palma: Lleonard Muntaner, 2009.




Un vers d’en Antoni Vidal Ferrando, dels crepuscles més pàl·lids al clam i el silenci, donen títol poètic a una versió de la poesia del camp i la Mallorca més conreada al principi de la postguerra. Fam, decepció i angúnia pel patiment sofert i per un final que encara no es sap realment -o sí se’ns diu-, basteixen una novel·la amb futur. El futur d’una família que està per formar-se.

De rerefons, però també de protagonista, una guerra, la devastadora guerra civil espanyola. La veu, la d’un grup de presoners conduits a un camp de treball. L’entorn, Mallorca, tenint com a punt de confluència el poble conreador de Sa Pobla. El context, la història de la guerra que tenim tendència a voler oblidar.

El resultat, mostrar-nos les evidències de la guerra. La destrucció i l’aniquilació de la vida, de la família i de la cultura que va suposar.

La manera, una estructura en rodó que ens va donant mostra del passat, del present i del futur. Mostra del què fou, del què suposà i del bri que permetrà una mirada esperançada cap al futur.

Quan aprecies un escriptor

La novel·la de Dickens / Neus Canyelles

Barcelona: Proa, 2010



Quan aprecies un escriptor... sempre esperes més i millor d’ell.

No és el que m’ha passat amb na Neus Canyelles. Així que he tornat a les anteriors. Què li ha passat a La novel·la de Dickens? El títol, encara que justificat a dintre, no em sembla gaire adequat. Però això és molt subjectiu. Bé, com la resta de sensacions.

No se’m podrà dir que no la conegués –com a escriptora, s’entén-. Em manca una de les obres publicades per llegir, només. Vaig començar per Cap d’Hornos, novel·la Premi Ciutat de Palma 2002, que s’ho mereix. Així que vaig tornar enrere, a Neus d’agost. Encara ara no he arribat a l’altre llibre de narracions, posterior a aquest primerenc que li publicaren els binissalemers de Di7: Els vidres nets i altres contes. Després d’això, va publicar L’alè del búfal a l’hivern, també guardonat, impactant ja només de partida amb el títol. La història no decep. Gens ni mica. Em va dur fins la lectura de L'ampla mar dels Sargassos de la protagonista Gwen Rees, trasunt de Jean Rhys, però per molt que li servís de leit motiv, és molt més interessant el treball de Neus Canyelles.

En saber que ara el motiu era en Charles Dickens, de nou un escriptor al rerefons, vaig pensar que l’aproximació semblaria a aquesta. Em refereixo a La novel·la de Dickens. Però no ha aconseguit aquest efecte que ella ens ha mostrat altres vegades.

No vull dir que no pugui agradar. És una obra còmoda, de fàcil lectura. No m’espanta ni em fa enrere el to pessimista que l’invadeix. No és això. És que aquesta vegada es queda –el seu intent narratiu- en molt poc.

No ho diria d’altres escriptors, però ho puc dir d’ella, perquè pot fer i expressar molt més. És el que jo espero.

Reflexió en veu alta

De qué hablo cuando hablo de correr / Haruki Murakami

Barcelona: Tusquets, 2010 (2007, versió original)



Llegir a Haruki Murakami és un plaer. Independentment del tema que desenvolupi, és un escriptor de discurs àgil i proper, de gran naturalitat. Mentre en aquestes memòries explica com, per a ell, l’escriptura és un acte difícil i lent. Malgrat aconsegueix una gran proximitat. He dit memòries i sé que a l’autor aquesta paraula li grinyola. Malgrat no falti a la veritat.

De qué hablo cuando hablo de correr, reconegut homenatge des del mateix títol al seu benvolgut Raymond Carver, és una reflexió en veu alta sobre la seva vida; la del corredor i la del novel•lista, o el que és el mateix, la de l’home que a partir de la seva impressionant tenacitat com atleta enforteix la seva condició de novel•lista, contrarestant les hores de quietud que li exigeix l’escriptura.

El llibre és tota una declaració de principis i la sentida confessió de la posició davant la vida d’un escriptor que a les seves novel•les plasma amb senzillesa una visió del món japonès molt propera i fàcil d’entendre per a nosaltres els occidentals, la seva principal font de lectors.

És un ésser extraordinari, que no dubta a manifestar la seva llunyania del món; és un ésser fora de context –poc apreciat al seu país d’origen- i amb un formidable èxit forà. També existeix la vida actual japonesa!, sembla que hem de menester sentir. Els seus llibres són expressió d’un món oriental molt molt occidentalitzat i modernitzat. És tal volta el primer que ens arriba que no insisteix a potenciar l’orientalisme de moda. Contacta tan i amb tanta facilitat amb el lector occidental que ens sorprèn.

Ell es sent fora de lloc. Pens que perquè així és. D’això podem donar gràcies els lectors. Per deixar-nos llegir la seva visió del món. En el llibre comentat veiem la seva, perquè malgrat la seva timidesa, deixa clars i llampants el seus sentiments. El que s’agraeix molt.

La Sibil·la i la Seu

Vaja per davant el greu que em sap l’afonia de na Maria del Mar Bonet. Especialment per a ella, que no ha pogut acomplir un somni –cantar la Sibil·la a la Seu- quan ho tenia a ran de mà.

I quedi clar l’agraïment per donar la cara –per a molts dels presents només la veu, el poc que li quedava- per explicar el que estava passant i patint.

Però també vull deixar clar i llampant el meu sentiment més que de frustració de presa de pel per l’acte i els seus organitzadors.

Jo havia acudit –com crec que la gran majoria dels presents- pel fet musical: la Sibil·la en la veu de Maria del Mar Bonet i la Coral Universitat. L’acte d’homenatge, explicatiu i tal volta divulgatiu ja ho va celebrar el Consell de Mallorca. A Palma i inclús a París. Ara i ahir s’oferia el so en veus ben esperades. El lloc era l’adient, la cita a un dia esplèndid, i l’hora adequada per a tots els públics. Així ens ajuntàrem a la Seu els milers de persones que hi érem. Però no per escoltar els parlaments que ens va tocar escoltar –aguantant nins en difícil silenci, però aconseguit amb gran respecte- sense saber que l’acte acabaria reconvertint-se en una recitació.

L’església –trobo- és el lloc adient per escoltar aquesta música. Com ho és per a moltes manifestacions artístiques –musicals i plàstiques- que al llarg dels anys l’han tenguda com a rerefons i context. Com també l’església ha estat el rerefons vital al llarg de molts de segles.

Però això no vol dir que els agnòstics –des del respecte que ens pot caracteritzar- no puguem tenir accés als temples per a aquestes manifestacions. Podem i volem, però sense necessitat de rebre adoctrinament ni proselitisme. Jo no sento devoció pel cant de la Sibil·la, sento emoció. I li agraeixo a l’església que hagi col·laborat a la seva conservació, des del seu origen com eina doctrinal, o formativa, diguem-ne tal volta mitològica o llegendària.

Però igualment que jo respecto a l’església, espero la seva correspondència. Si l’acte s’anuncia com a musical, ho ha d’ésser, i no doctrinal. Esperar tres quarts d’hora mentre es desenvolupen uns parlaments, qualcú històric, però d’altre proselitista, a que sigui la pròpia cantant qui expliqui la seva circumstància i que reconvertirà la cançó en un recitat, em sembla una manca de respecte, i en quan al primer, un aprofitament de les masses assistents.

Els meus fills no es mereixien això, aguantaren estoicament i respectuosa, quan amb la informació verídica: que seria un homenatge formatiu i que la protagonista feria el que podria amb la seva veu rompuda però no cantaria, no els hagués fet esperar aquest temps. Podríem haver escoltat la Coral Universitat en qualcuna de les seves encertades gravacions, com també la de la senyora Bonet –que per altra banda ja han sentit prou aquests dies- i no tenir que sortir perquè el cansament i l’atabalament entre tanta gent els hi impedia esperar més.

Partícules elementals de la vida

Las partículas elementales. Michel Houellebecq

Barcelona: Anagrama, 2002


M’ha semblat sorprenent la lectura d’aquesta obra. Dos personatges en un principi poc atractius i la història d’un no res orientada a acabar amb aquest buit i dins ell mateix. Dues soledats, dues formes d’evolució d’aquest abandó, el mateix abandó, patit per ambdós, que conclouen en dues vides difícils, dos camins cap al no res, que efectivament donen allà.

Per acabar-lo d’arrodonir, el novel•lista cau i es complau en un excés de sexe (no serè jo qui en faci recompte de les fel•lacions contades, malgrat sí hi ha qui ho ha fet) que a mi particularment em sembla una mica fastigós i innecessari.

Amb tot i això, m’ha semblat una lectura agradable, sorprenent i recomanable. La pretensió dels personatges i la seva història –aconseguida- és fer-nos pensar.

És una narració plena de reflexions i digressions. Que pretén enfrontar als lectors a la seva pròpia reflexió. No se’n surt indemne d’aquesta lectura.

Què és de ciència-ficció? El final al que ens duu, a l’estil de 1984 o l’anomenat Un món feliç de Huxley cap als assajos científics i les seves resolucions a trenta i quaranta anys vista semblen fer-lo mereixedor d’aquest títol. Innecessari el final i innecessària aquesta classificació, al meu entendre. Em quedo amb l’anàlisi de la vida actual i el que ens ha suposat esser resultat del llibertinatge i el hippisme dels anys seixanta i setanta; a Espanya, tot un poc més tard i amb menys repercussió, malgrat la reflexió manté la seva vigència.

Espectacles al carrer

Acab de veure el reestrene d’un espectacle de dansa en la seva versió de sala; la seva primera versió era com espectacle de carrer. I què voleu que us digui: no hi ha color.

No hi vagis; si tanmateix ja ho coneixes... era el que em deia el meu entorn... i crec que ha estat el que ha fet el públic, en sentir el mateix títol de la funció...



Moja bieda, la meva dissort



Companyia de Dansa del Teatre d'Alaró, 19 i 20 setembre 2010



Doncs no saben realment el que s’han perdut.

Tu -és clar-, es que ets una exquisida... sé que és el que pensarà qui em llegeixi. Doncs, no és això. Puc –o no- ser-ho, però no és aquesta la qüestió. I tanmateix no em vull posar ara a analitzar la trajectòria que ha fet que l’espectacle arribés a un teatre; ni les raons que fa que ara surti de nou al carrer. O al manco no ho faré ara i aquí.

El que sí vull fer és una petita reflexió sobre el que ens perdem. En un espectacle de dansa, de teatre, es perden molts elements, es fan difosos molts altres, l’atenció no es concentra, ni la nostra ni ves a saber si la dels actuants... però és que passa també en la actuació d’una banda de música, per molt que sembli el carrer el seu àmbit natural. Que no sentiu llàstima dels músics i el seu esforç? Es el cas extrem.







Els Cossiers fets pedra

Amb un significat especial per Alaró, vull destacar el treball d’un artista resident que pot esser se’ns hagi passat per alt. Es fàcil. La seva tasca no ha estat penjada a una sala d’exposicions, però tothom, tal volta més que si ho hagués estat, l’ha poguda veure. Hem refereixo a l’obra de James Lambourne que ha acompanyat els darrers cartells anunciadors de les actuacions dels Cossiers d’Alaró.

És una festa veure ballar els Cossiers; és una festa veure el poble endiumenjat amb fotos anunciadores d’una propera actuació; però és una festassa passejar pel poble i trobar-lo engalanat amb aquests cartells: una obra específicament creada per aquesta agrupació.

Sembla una obra gràfica, és a dir, una obra realitzada damunt una planxa per a poder-ne obtenir la seva reproducció seriada; però no. No és la primera vegada que un treball original de James Lambourne em produeix aquesta confusió, perquè treballa el paper amb un primor i un deteniment que fa que les retxes que el recorren semblant una certa quadriculació, recordin l’efecte del gofrat o relleu que la premsa provoca en el gravat.

Volen esser les línies hartmann que segons conceptes de geobiologia son parets de energia invisible o electromagnètica però que ens afecten, que travessen l’entorn circular de la pedra d’Alaró sobre la que l’artista ha afegit les ombres de les figures. Cercles, línies, pedres, mites. Referència al més ancestral a que ens duu el ball dels Cossiers, per a mi netament i pura captat per la visió i la mà de James Lambourne. Una feliç troballa.

Premis Escènica, xerrem de nominacions

S’acaben de fer públiques les nominacions als Premis Escènica, 1a edició dels Premis de Teatre i Dansa de les Illes. M’ha agradat, en conjunt, la selecció de nominacions, però m’ha deixat encara més sorpresa –i no vull deixar de dir-ho clar i llampant- l’elegància en què aquesta edició es presenta i la netedat de formes. I un regust de què la convocatòria es pot fer gràcies a que el nivell assolit pels convocats s’ho mereix.


I tot això ho fa més palès encara la inevitable comparació amb la convocatòria tan propera que encara està oberta dels Premis Max –aquests per a propostes teatrals i de dansa de qualsevol indret de l’estat espanyol, sí, però amb la condició que deixen clara des de bon principi de que ho ets soci de l’sgae o no pots participar -¿?- Es mereixerien si no un buit de propostes, sí al manco d’informadors.

Però tornem al que sí es mereix que en parlem. Una llista de nominacions com la proposta pel Premi Escènica és la mostra de que l’escena balear viu un bon moment. Es prepara una festa per a l’entrega impulsada per la revista Fan Teatre, amb retransmissió en directe per la televisió autonòmica, amb un jurat que jo qualificaria d’excel·lent: poca intromissió política i molta presència de qui realment assisteix a gairebé totes les funcions: els crítics dels diaris.

Nominats: Mort de Dama, malgrat sigui coproducció del Teatre Principal amb el Teatre Nacional de Catalunya, se’n duu de carrer les nominacions, i jo no dubto gens que també ho farà amb els premis... no debades ha estat la producció teatral que més ha mogut públic, comentaris de carrer, de diaris, articles i altres. Un bon –més que bon, magnífic- punt de partida; una obra de teatre que va remoure les tertúlies i més d’una ciutat que no es commou per res –o casi- i que no ho feu només al carrer sinò omplint de gom a gom i amb la pròrroga fins a l’impossible de les funcions. Allò inaudit.

Un segon lloc pens que romandrà per a Camarada K; però només és una aproximació. Com en l’apartat de dansa, en que tenen moltes nominacions la producció del Principal Subtalk (tres) i la de Mariantònia Oliver Nou amb dos. Aquí resulta remarcable destacar com un mateix conjunt, la Companyia de Dansa del Teatre d’Alaró, dirigida per Carlos Miró, està nominada per tres projectes distints. Tots tres –imagino que complint les bases- presentats per tant al llarg d’un any.

En fi, siguin quins siguin els guardons finalment, qui realment surt guanyat és l’escena balear. No n’era conscient del seu bon estat.

Moja bieda: la meva dissort

Moja bieda: mi infortunio

La Compañía de Danza del Teatro de Alaró ofrece estos días en diversas localidades de Mallorca un espectáculo de danza contemporánea en la calle, homenaje a Chopin en la celebración del bicentenario de su nacimiento. La coreografía y la dirección corresponden a Carlos Miró, intérprete también junto a Manuela Marcé, en el que es un paso a dos con solos y silencios de poco más de media hora de estremecida duración. La presentación fue el viernes 9 en el Auditòrium de Sa Màniga de Cala Millor, programación especializada en danza, y las próximas representaciones, el sábado 17 en La Cruz de Santa Ponsa (Calvià), esta vez añadiendo la noche y los focos como elementos escénicos, y una siguiente cita para la noche especial que la población residente de la compañía –Alaró- prepara con el arte –AlArt-, algo así como la Noche en Blanco para una población de cinco mil habitantes, en la que este espectáculo encontrará dos ubicaciones distintas –siempre en la calle-, favoreciendo el recorrido de una noche de arte, exposiciones, música y encuentros nocturnos que preludia las fiestas locales; será la noche del 6 de agosto.

Tres elementos integran el espectáculo: el homenaje a Chopin; la música compuesta por éste en Mallorca, vínculo especial el que tiene con un lugar en el que se ensalza su obra y figura; no sorprenderá a nadie que me conozca mi teoría sobre la fuerza y la huella de la música compuesta en su estancia en Mallorca.

El tercer elemento que integra el espectáculo es descriptivo: un momento histórico de la vida de Chopin: el desencuentro amoroso con Maria Wodzinska, chica polaca de buena familia a la que conoció y trató durante su infancia y juventud gracias a las relaciones mantenidas con los hermanos Wodzinsky y a las visitas y estancias hechas a su casa de campo. Desde París establece relación epistolar pero su intento de que pase a ser formal y seria encuentra la negativa de la familia de ella, que a pesar de que ya da visos de ser un joven prometedor en el campo musical, sospechan en él una vida breve y físicamente difícil, como sucederá.

Con las palabras moja bieda: mi infortunio atadas con un lazo rosa guarda Chopin en un cajón las cartas de ella.

Este episodio es el que recrea el paso a dos de la Compañía de Danza del Teatro de Alaró presentado en el Auditòrium Sa Màniga de Cala Millor y que itinera este sábado a Santa Ponsa (Calvià) y en agosto a Alaró.

La representación que ofrecen Carlos Miró y Manuela Marcé es un espectáculo de danza contemporánea en la calle sin límites escénicos, utilizando como elementos escenográficos los que se encuentran en la plaza que simplemente delimitan para su uso con una cinta, pero únicamente ellos saben que contarán como tales. Para nosotros son una sorpresa: el árbol cuando se suban a él, o la farola, incluso el banco como punto de inicio; o la señal urbana donde resonará la bofetada de la ruptura...

Danza descriptiva de situación, de sentimientos, de encuentro de cuerpos y expresión de estados de ánimos, complementaria de la música de Chopin, todo conseguido mediante saltos, caídas, muchas caídas, y gran uso del suelo, en el que ruedan, parecen deslizarse –y eso que no hablamos de tarima, calle significa suelo sin preparar- y carreras para la descripción de la alegría, como quien va al encuentro de otro.

El paso a dos tiene una estructura clara en tres partes. Se inicia con una selección de breves piezas líricas de esas tan sublimes –como dice George Sand-, que son como pequeños pensamientos o estados de ánimo. Es una selección de los Preludios opus 28 en los que trabajó y concluyó en Mallorca, hecha por Carlos Miró, que acaba con el más famoso de todos ellos -también el único largo-, el número 15, conocido como de La Gota de Agua, cinco minutos de música con el inquietante ritmo ostinato chopiniano, que lleva a los bailarines a la ruptura amorosa.

Silencio para marcar un corte en la progresión. Se bailará este silencio, algo que es muy especial. Con el sonido de la Balada número 1 empieza una ensoñación. Amorosa. No importa ahora no ser correspondido; es el amor, y nos muestran en juego de danza, en juego a dos, todo lo que supone, hasta dónde llega la felicidad. Carreras, persecución, encuentros felices en un juego de roces, de síes y noes.

Pero no, no podía ser, y la realidad se impone. Ha escogido Carlos Miró un movimiento de la Sonata opus 35 compuesta también en Mallorca y que ha adquirido casi rango de pieza única: la Marcha fúnebre. La flexibilidad y la fortaleza de los cuerpos se pone a prueba. Tanto será el chico quien cargue a la mujer como al contrario, antes de que irremediablemente la realidad descriptiva de la coreografía les separe. El rodará, llegado su fin, por el suelo, de todas las maneras que nos podamos imaginar –y alguna más- hasta que la despedida de los cuerpos sea clara e irremediable. Ha llegado el fin.

La preparació dels futboleros

Qui em diria a mi que parlaria de futbol, jo, que no en sé ni mica. No, de futbol no en sé, però m’ha arribat a l’ànima saber de la revenja descontrolada que poder tenir els perdedors. Que alguns comentaristes anglesos no tenguin cosa millor a fer –ja que no en deuen tenir d’altra- en el seu mal ànim de perdedors, que ficar-se contra l’origen dels jugadors que integren la selecció espanyola de futbol em sembla que a més de perdre el temps i les energies, és donar la volta a les coses.


Precisament, dient que la nostra és una selecció d’agricultors estan fent una alabança d’allò millor que és pot fer. Qui ens anava a dir a nosaltres fa un anys que la xarxa esportiva regional anava a copsar la força i fortalesa que viu en aquests moments. Perquè si en futbol és prou bona –no podem oblidar què és l’esport rei- en els altres gosa d’un potencial destacat.

I una cosa important, molt important. Els nostres nins que viuen a petites poblacions –valga dir al camp, i si a això li volen dir al món agrícola, que ho facin, tan se val-, tenen l’oportunitat, per proximitat, facilitat d’horaris, accés als grups menys nombrosos, de accedir a quasi tots els esports i així poder trobar i engrescar-se amb el que millor respon a les seves característiques físiques o psíquiques.

Si això pot semblar excessiu, puc posar-me com exemple. Mentre jo, de nina, vivia a Palma, podia sense entrebancs estudiar música i fer entrenament de natació, el que suposava l’accés diari a unes instal·lacions llavors excel·lents com eren les primigènies de Son Hugo. En arribar a Madrid, sens va plantejar quines de les dues activitats volíem (el meu germà i jo) seguir fent: era impensable mantenir les anades a natació a més dels estudis musicals.

Els meus fills encara no son exemple de res, però veig cóm en els pobles que conec, el nivell dels esports que es maneja és sorprenent en nombre i en número de competicions en les que participa; i veig, en canvi, com els nebots o coneguts de Madrid han anat abandonat per impossibilitat d’assistència o incompatibilitat d’estudis.

En definitiva, el que dels pobles d’Espanya surtin tants de bons esportistes és un senyal d’un nivell de qualitat boníssim i d’un repartiment espectacular de professionals de l’ensenyament de la pràctica esportiva pels racons de la nostra geografia. I del bon aprofitament que se’n fa d’ells.

Llucmajor novel·lada

 
Miracle a Llucmajor / Sebastià Alzamora. Barcelona: Proa, 2010.

 Trobar de tant en tant una lectura de les que m’enganxen i em fan aprofitar tots els pocs moments de lectura que trobo, m’agrada molt. Vol dir que no és una lectura assagística ni de la que tengui que prendre notes, i que la puc dur allà on vagi –que és el que faig- per no perdre ni un segon disponible. Això m’ha passat amb el Miracle a Llucmajor, del que he fruit la lectura com si d’un sucós gelat d’estiu es tractés. Divertida, molt ben narrada, he estat capficada durant un parell curt de dies a un món una mica fabulós –de fàbula- i un tant arrossat –de conte rosa- que et transporta a un llenguatge absolutament real i planer de la Mallorca dels anys vint –divertidíssim tornar enrere i mirar i veure com hauria de fer per escriure paraules increïbles i inversemblants-, absolutament reals, però, que estic segura encara sonen al Cafè Colon i a tantes altres converses, especialment al devora un bon joc de taula.

Molt interessant la recuperació del món vilatà –que no rural- que rep i integra la presència de figures arribades de la ciutat de Barcelona com son les Dames de la Lliga del Bon Mot. I la mescla d’idiomes mallorquí i castellà per a l’ús oficial o català per a la figura del narrador. Molt interessant la plasmació per escrit de usos i costums locals, i esplèndida la guia turística dels encontorns muntanyencs del lloc amb l’apreciació poètica.

Tothom –en comentar-ho als mitjans- ha partit de l’anècdota verídica de la que sorgeix la història: la invenció del cometagiroavió en mans d’en Pere de Son Gall. Doncs això no és més que un punt de partida molt ben aprofitat per en Sebastià Alzamora, que ha sabut treure profit del seu coneixement del lloc i el seu entorn, de la poètica i els seus protagonistes locals i de la filologia, per a partir de la documentació necessària i els seus dots, generar una Novel·la de lectura molt plaent.

Sant Marçal en el record

Enguany estic flairant una mica entorn les festes de Sant Marçal. Coses de l’apropament màgic de les xarxes socials. Ai els seus avantatges!

Això m’ha fet enfonsar-me en els meus records. Ara són pocs els dies que en un trajecte de cotxe cap a una banda o altra no passi prop –al manco visualment- de la magnífica esplanada de l’església de Sant Marçal. El moment al qual em vaig enrere amb el record, era per a mi dificultós qualsevol moviment que no fos a peu dins la pròpia Ciutat de Palma; els transports públics fora vila no resultaven gaire atractius, llavors.

Acabava de rebre el primer cobrament per una feina a un mitjà de comunicació –estudiant en pràctiques de segon curs-, i el meu padrí de fonts em va dur fins aquesta esplanada plena d’artesans ceramistes. Dos pastorets pel betlem tradicional que en arribar a casa –a Madrid-, vaig entregar a mumpare, qui va convertir-les en dibuix que ara, passats els anys, m’ha entregat a mi. De tot fa ja més de vint anys.

Quines coses, un moment donat, fa una filla; quines coses, un moment donat, fa un pare.

Ah, els records.

George Sand, una vindicació

Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, és a dir, la celebració del bicentenari del naixement del músic Frédéric Chopin, em sembla fascinant la recuperació que s’està fent de l’obra –i també de la figura- de l’escriptora francesa George Sand.

M’ha fet collir la ploma –no ocultaré que un primer esborrany encara ho faig gastant tinta- la iniciativa de la Biblioteca Cas Metge Rei de Santa Maria: una esplèndida guia de lectura vers George Sand que podreu trobar a la seva seu i en versió pdf tant elles com jo mateixa us podrem enviar.

No hi ha més que fullejar-la junts. A part de les distintes edicions del conegut Un hivern a Mallorca que es pot llegir en francès o castellà –en alemany i anglès també a les tendes de souvenirs-, no era possible trobar fins enguany una versió catalana ni cap de completa d’Història de la meva vida. La seva relació vital i intel•lectual amb en Chopin pren part important en ell.

La seva edició ha vist la llum en traducció de Caterina Calafat gràcies a la col•lecció George Sand que ha encetat amb aquest llibre el Consell de Mallorca juntament amb la Universitat de les Illes Balears en co-direcció de Biel Mesquida i Rosa Capllonch. Anuncien com properes les publicacions de Consuelo, Lélia i Spiridion, en aquest ordre. Confio que es donin pressa, malgrat Spiridion, que és la novel•la que va concloure a la seva estada mallorquina, “als gemecs del cerç en els claustres en ruïnes”, es troba també al nostre abast, en traducció al castellà de Valeria Ciganda editada recentment - l’any 2008- per Gabriel Quetglas Editor.

Lélia, de la qual l’autora va preparar aquí correccions per a una nova edició, és la més urgent. Té importància en quan al contingut de la història de parella que narra, relacionable amb la viscuda amb en Chopin. I d’aquesta, actualment, no és fàcil trobar ni tan sols una versió original francesa, tan exhaurida com la traducció al castellà de 1843. Ni en les biblioteques.

I si estam fent menció d’una escriptora consagrada al seu país, sorprèn que siguin poques més les referències que es puguin trobar a les biblioteques balears. Sí, costa llegir la seva literatura i fer-se càrrec de qui és ella com escriptora.

Finalment, vull destacar l’existència de dues biografies novel•lades sobre la seva figura, ambdues sorgides de les plomes d’escriptors locals. George o el perfum dels cedres de Gabriel Janer Manila i Corambé: El dietari de George Sand, deguda a Miquel López Crespí, en la qual, sense separar-se de la realitat del que va esser la vida amb el músic:

“Només Chopin t’ha permès apropar-te al teu somni de l’art universal, de la bellesa eterna que has perseguit arreu deixant bocins del teu cos, llàgrimes i sofriments en el camí”. pàg. 78

Perquè posa en paraules de Maurice Manceau:

“amb Chopin has estat prop dels déus”

abans de fer un vindicació de l’autenticitat, la integritat i l’entrega al treball amb missatge:

“Fa anys, (...) érem nombrosos els que pensàvem que no es podia separar la vida de l’artista de la seva obra. La mentida ens repugnava. L’autor havia de ser fidel a les seves idees, al seu poble. Louis Blanc, el mestre de la conspiració perfecta, volia fer de la política un art..., l’únic art vertader! I Marx, des de Londres, deia que aviat finiria la divisió entre treball manual i intel•lectual.” pàg. 64

És l’esperit de la Revolució, de la República i de la visió política de la vida. Però també és el començament de la revisió de la mirada que sempre hem tengut sobre George Sand a Mallorca, els mallorquins.

No deixa d’esser una reivindicació vàlida d’una escriptora a qui a Mallorca només injuriam per unes paraules cíniques a un dels llibres que iniciaren la literatura de viatges. I que han fet més bé que mal per donar a conèixer Mallorca.

El Museu Fundación Juan March presenta la etapa parisina de Palazuelo

La Fundación Juan March dispone para su sede de Palma la inauguración de la que se prevé como interesante exposición: la etapa parisina (1948-1968) de Pablo Palazuelo. Es un proyecto organizado conjuntamente con la Fundación Museo Jorge Oteiza y en cooperación con la Fundación Pablo Palazuelo. Se inaugurará en Palma el 22 de junio, para viajar posteriormente al Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca y luego al Museo Oteiza de Navarra.

El artista, nacido en Madrid en 1915 y fallecido recientemente (2007) en la población madrileña de Galapagar, es conocido fundamentalmente como pintor, aunque cultivó con generosidad el desarrollo espacial y volumétrico –la escultura- de la abstracción geométrica tan lineal que le daría fama. A partir de los años setenta su obra resulta característica y podríamos decir que reconocible; sin embargo, esta muestra permitirá, en un recorrido en gran parte inédito, la posibilidad de retrotraernos a la obra de un artista, aunque ya maduro, todavía no establecido en un lenguaje único, sino en fase de búsqueda.

A la espera del centenar de piezas que la componen, entre pinturas y dibujos, junto a diversos materiales documentales como fotografías, escritos y correspondencia, yo me quedo con una de las obras seleccionadas como imagen para cartel, y con ese “No vale” junto a otras indicaciones a lápiz y bolígrafo: se trata de un dibujo a tinta china sobre papel, Cosas olvidadas parece su título definitivo, y ejemplifica del mejor modo posible el proceso evolutivo del artista en la búsqueda de ese lenguaje. Muestra la esencia de la entraña del trabajo de Palazuelo. Quizá a él no le gustara que lo viéramos; para nosotros es revelador.