Passeig interior per Palma

Mai no sé què fer fora de casa / 

Neus Canyelles

Barcelona: Proa, 2014

Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions 2013

Mai no sé què fer fora de casa recorr paratges i vivendes de la meva ciutat estimada. Em sembla que no hi surt el seu nom en tot el llibre però ens resulta fàcil esbrinar quan es passeja per la plaça d’Espanya, quan per les avingudes s’arriba fins la plaça de Sant Francesc, o quan es gaudeix de l’interior del claustre. Quan es fan recorreguts per Canamunt o Canavall o quan se’ns situa a aquelles vivendes ciutadanes a les que la protagonista hi roman, o enyora, o recorda, o es pren comiat.

És un llibre de remors d’una ciutat viscuda, d’una Palma en la que jo també m’hi veig.

És un llibre de fragments de vida a Ciutat per a la qual l’autora ‑quasi autobiògrafa- fa servir una estructura curiosa. En forma d’homenatge a escriptors clàssics, els setze contes són recreacions d’ambdós relats d’autors com Txèkhov, Carver, Bukowski o Zweig i Andersen. Recreacions molt personals en què ha penetrat la vida i el sentiment de Neus Canyelles i en què ens ofereix un recorregut per la vida palmesana. No ens mostra la ciutat, ni la sortida estiuenca a la part forana –Banyalbufar- o cap recorregut per fora vila. No. El què fa és oferir-nos-en seqüències de la seva vida que transcorren en aquests encontorns.

Un plaer recórrer-los –si més no amb la memòria- i situar-nos a alguns dels interiors habitats. Perquè de la vida interior vol anar aquest aplec de contes. D’allò què li passa en la vida a un escriptor i les seves dificultats de relació: de qui Mai no sap què fer fora de casa.

Ubú cigne

Carlos Miró a Todo sobre mí (o la muerte del cisne),

festival Palma amb la dansa,

Can Oms, 18 de maig de 2013

«Ubú Rei fou estrenada amb un gran escàndol. La seva estrena es va interrompre algunes vegades per l’esbroncada dels ofesos i els víctors dels avantguardistes». Es cita de la biografia d’Alfred Jarry, el creador de l’obra que fou peça cabdal del teatre de l’absurd. Corria l’any 1896. Fa més d’un segle, era encara el segle XIX. Vivim ara ja el XXI?

L’any 1995 la companyia Els Joglars en va fer la seva particular recreació: Ubú president. Però abans, en un moment polític i social molt més agosarat, fou La Claca dirigida per Joan Baixas qui representà Mori el Merma, una recreació amb titelles de gran mida en que l’Ubú polonès s’havia trasbalsat en el dictador espanyol Franco. L’any 1978 es va presentar al Teatre Principal de Palma per pujar a continuació al Gran Teatre del Liceu barcelonès. Seguiria encara una gira de dos anys que va dur aquesta obra als teatres de Londres, París, Sidney i Nova York. Comptava amb una col·laboració agosarada i important: la del creador Joan Miró que realitzà els decorats i la indumentària dels personatges. No era la primera vegada que l’artista Miró treballava damunt la figura d’Ubú; ho va fer servir en algunes litografies i fins i tot llibres il·lustrats.

L’acte de protesta contra l’opressor, primer polonès, després ja nostrat, no hauria d’esser sorprenent, hores d’ara. Ara però, malgrat estar-hi avesats a protestes ciutadanes de tot caire, tenim una altra manera d’enfrontar-nos-hi: ens quedem congelats. Vull dir, aturats. El públic d’ara ja no reacciona. Si més no tot d’una.

El cicle de dansa que totes les primaveres ens presenta l’Ajuntament de Palma reservava una sorpresa d’aquest tipus. Era un cigne Ubú. El públic va restar mut quan en Carlos Miró, acompanyat per l’esgarrifat so que extreia de la seva flauta Mayte Abargues, va començar a desfer-se’n de les plomes que l’identificaven  com a cigne, plomes aquestes en forma de sobres –sobresous- que tant s’han repartit. Tot per a què desgranés l’estat actual del cigne –ah el cigne a la dansa-, en representació de la seva musa, Tepsícore, ara però, en tan mal estat per les retallades i la corrupció que tot ho espatlla.

El cigne va ballar la seva despedida acompanyat d’una versió prou interessant de El Cigne del Carnaval dels animals d’en Saint-Saëns, ballada tantes vegades, i feta servir des de la mateixa Anna Pavlova per a representar La mort del cigne. Així, doncs, Carlos Miró ens entregà una versió molt personal, en forma de queixa, en la que el cigne ni tan sols aconseguia arribar a la mort, malgrat ho intentés de totes maneres. Fins que la participació d’un voluntari va aconseguir el que tots desitjàvem ja en aquell moment: que arribès la seva delida mort.

Esclatà el públic en una rialla. Tal volta era el que tots necessitàvem en aquell moment. I a continuació, també esclatà en aplaudiments. Jo hi estava i ho puc dir de primera mà: foren sentits. El ballarí tengué que saludar tornant a baixar escales.

Tal volta ara el públic és especialment fred. Es ben vera que ara ja ningú no troba escàndols en cap actuació escènica. Es ben vera que ara ja ningú no gosa dir una paraula més alta. Però també es ben vera que el millor recurs per a que una protesta  sigui escoltada és el recurs artístic. Demostrat des de fa més d’un segle. L’Ubu Roi francès de 1896 i els seus fills han tengut més repercussió que tal volta moltes altres manifestacions de protesta.

Em sap molt de greu, sr. Valent

Enguany el Festival de Pollença traspassa el seu primer mig segle de vida, i ho fa cercant una nova presència. El músic Joan Valent ha estat l’encarregat d’aquest canvi d’imatge, des de la direcció del cicle, que enguany ha reduït el nombre d’actuacions musicals però ha ampliat les mires: inclou un cicle de cinema, activitats literàries i altres, a més d’afegir-se com a pròpia la tradicional exposició que es presenta a l’església del convent; enguany la mostra Memòria de l’aigua (iviceversa) de l’escultor Joan Cortès.

Una bona pàgina web clara i completa -la del Festival- identifica per colors els tipus d’activitats i les ordena cronològicament. Visualment molt útil.

Joan Valent penso que ha aconseguit una proposta fresca i atractiva, també variada, apta per l’estiu. Per adequar un pressupost molt minvat sense perdre de vista la música orquestral ha anomenat resident la World Orchestra, de la que és director titular Josep Vicent, i amb la que treballa i grava ell de forma habitual. També el seu nom és el que ha donat fil conductor al cicle de cinema, per a mostrar les obres per a les que ell mateix ha compost les bandes sonores. No sé quant de temps li podrà servir aquesta fórmula, però entenc que es raonable que l’empri.

No és un gestor l’anomenat com a director; és un músic. Pel mateix, ha fet servir els seus contactes i les seves amistats, tan en quan a l’orquestra resident com a convidats com Michael Nyman o l’arquitecte Norman Foster, ambdós protagonistes de sengles estrenes absoluts. El de Michael Nyman (Body parts, encàrrec del festival) es reserva pel dissabte 4 d’agost, mentre el passat divendres 6 d’aquest juliol s’encetava el Festival amb l’estrena mundial de la Foster Symphony que el músic Valent oferí a l’arquitecte, per a qui ja escriví la banda sonora del documental ¿Cuántopesa su edificio, Sr. Foster?.

Però l’estrena no fou la primera peça d’un concert que tengué com a protagonista l’Orquestra Simfònica de les Balears i el ja citat Josep Vicent com a director. Primer feren sonar la Novena Simfonia de Antonin Dvorak, coneguda com del Nou Món. Trobareu excel·lent crònica de la vetllada i comedida crítica, respectivament.

El que, però, em sap molt de greu, és la estultícia dels periodistes, a més amb la gosadia de fer sense saber. Anar, gravar i publicar no pot esser tot ú. Anàrem, gravàrem el primer que sentiren (que era la Simfonia d’en Dvorak) i amollaren que sonava l’estrena mundial de la Simfonia Foster. De veres que em sap greu per vosté, Sr. Valent.

Sempre ens quedaran els assessors musicals, malgrat per manca de pressupost no es conti amb ells.

La vida de Misia Sert

Misia: La vida de Misia Sert / Arthur Gold i Robert Fizdale
Barcelona: Destino, 1985

Acab de llegir un llibre que no és d’actualitat. O millor dit, no és novetat bibliogràfica, el que tal volta pugui dir que és un text que no perd la seva actualitat.

No la perd, no; al menys als meus ulls. És un text històric, potser, però també un relat d’un moment, d’un moment cultural. Em refereixo a la vida de Misia Sert, mecenes d’artistes i testimoni d’un període cultural de gran impacte. Pels que ho visqueren i per la humanitat, després...

Val, a mi m’interessa molt especialment aquest moment històric, i sobretot cultural: l’adveniment de l’avantguarda, de les primeres avantguardes, abans i entrant en els feliços anys vint, i dels trenta en que Espanya inicià un moment d’esplendor. Breu, que fou breu.

Perquè fa un segle, l’any que bé farà un segle, del renouer estrena de La Consagració de la Primavera d’en Igor Stravinsky. Aquesta és la millor versió del que succeí, perquè parla de música i músics:

«El estreno de La consagración originó un escándalo que en aquel tiempo pareció tan terrible como la misma música. La histórica representación, con sus obscenidades a voz en cuello, sus peleas y su increíble estruendo, llegó a extremos como no se recordaban. Nijinsky gritaba a los bailarines entre bastidores, Diaghilev encendía y apagaba las luces para calmar al público. (...) Todo esto y mucho más se ha divulgado innumerables veces. Ravel, que aplaudía frenéticamente –Stravinsky dijo de él que era “el único músico que comprendió de inmediato La consagración”-, fue premiado con insultos de sucio judío, aunque no era ni una cosa ni la otra. Debussy, sentado al lado de Misia, se entristeció por el monstruoso acontecimiento. Había descifrado las complejidades de la partitura con increíble facilidad, cuando la tocó con Stravinsky para la versión que hiciera el compositor para dúo al piano.» [pàg. 165]

Però és que fa més d’un segle de l’estrena de la peça teatral Ubú Rei d’en Alfred Jarry. El teatre de l’absurd s’estrenava amb la reacció del públic, allò millor que es podia aconseguir. La paraula Ubú prenia part del llenguatge.

«Fue  el escandalo teatral más salvaje que París conocería entre el Hernani de Victor Hugo en 1830 y La consagración de la primavera de Stravinsky en 1913. Y no puede negarse que durante la alborotada velada del 9 de diciembre de 1896, Jarry se convirtió en uno de los héroes del arte en el siglo XX.» [pàg. 75]

El llibre que he llegit és diu Misia: La vida de Misia Sert, escrit a dues mans per Arthur Gold i Robert Fizdale. Hi ha altres publicacions envers la vida d’aquest personatge, si més no les seves memòries. El que té aquesta publicació d’especial, als meus ulls, és que està escrita des de la visió enamorada d’uns seguidors fidels del que va esser testimoni la vida de Misia Sert. Els autors són pianistes professionals que tocaven habitualment junts, i pels qui compongueren peces músics com Francis Poulenc, John Cage o Paul Bowles. La seva visió de la història, malgrat no amaga problemes personals, ruptures de parelles i demés història rosa, ho encadena tot amb la presència de la música en escena, especialment dels Ballets Russos de Diaghilev i de la passa envant que la música donà en aquell moment sempre des del punt de vista de la senyora que vivia aquests fets: Misia, nascuda Godebska, que fou per matrimoni Natanson, Edwards i finalment Sert, llinatge amb què ha passat a la història.

M’encanta llegir històries de la història. Com visqueren els personatges del moment la realitat que a nosaltres, inevitablement, ens ha marcat. Les fites de la creació del nostre moment.

Rutes gastronòmiques

Cartes des de Caubet. Di(et)ari / Josep-Joan Rosselló Cuní. Palma: Lleonard Muntaner, 2011.

Cerveza caliente / Juan Pablo Caja. Barcelona: Bcn press, 2010.

Cartes que no lliguen / Sebastià Bennàssar. Palma: Hiperdimensional, 2005.

  

Les meves darreres lectures tenen un punt en comú que m’ha fet relacionar-les. La Palma, la meva Palma, Ciutat, la meva ciutat, i la dels escriptors... una ciutat molt i molt reconeixedora per a mi. La del món periodístic que he tengut temps de viure des de diverses perspectives, a Cartes que no lliguen, de Sebastià Bennàssar; la dels meus anys joves, els de reconeixement d’una ciutat quan la mires per primera vegada amb els teus ulls propis, a Cerveza caliente, de Juan Pablo Caja. A ambdues m’ha fet apropar-me un periodista amb qui vaig tenir una curta –i tal volta fugaç- però intensa relació, que varem reprendre mitjançant el facebook en el moment del seu comiat.

I la tercera, la Palma de principis de segle –el XXI vull dir, és clar- mentre la meva vida canviava de forma radical: una intensa hospitalització de la meva filla petita –de la que se’n va sortir increïblement sense seqüeles- va acabar capgirant-t’ho tot fins a establir-nos –la família, vull dir- al fora vila d’un poble de muntanya per a no baixar a Palma més que ocasionalment: ni tan sols per fitxar a cap feina. Doncs, aquesta Palma és la que transita gastronòmicament –a més d’alguns indrets de la part forana- al Di(et)ari de l’any 2007 que amb el títol Cartes des de Caubet acaba de presentar Josep-Joan Rosselló (Pep per entendre’ns).

Sengles llibres presenten semblants recorreguts gastronòmics. Et presenten i recorden –tots tenen molt de sentimental- aquella Ciutat que no et mostrarà una guia de viatge; és la tria de llocs on no aniries si no et duu qualcú ben d’aquí. És la mostra de les entranyes d’aquesta nostra ciutat.

Definitivament, la meva tria és clara, molt clara: el Celler Pagès és la millor representació del lloc a on anar a dinar en ésser a Palma. Ben autèntic. És cosa de la idiosincràsia mallorquina, que sempre es guareix de intromissions no volgudes.

I repeteixo: per conèixer-lo, t’ha de dur qualcú. A mi em dugueren els companys de la meva primera aventura periodística, un estiu molt intens a una ràdio local. Corria l’any 1984 i encara passava els hiverns i qualque cosa més a Madrid. Una ciutat també ben meva.

Anem de cine! Villaronga, mallorquí

No hi ha com tenir èxit per a que els polítics se’n recordin de hom.

Què dir-hi de l’èxit d’Agustí Villaronga a la Gala dels Goya! La seva pel·lícula Pa negre, imparable.

L’endemà es recordaven totes les institucions balears de que el gran triomfador dels guardons cinematogràfics era mallorquí!

Per a difondre-ho, fer-li homenatge i fer-ho seu, pensant a fer-se un tant, mira tu quina mena de publicitat!

Quin és el sentit que té ara això? Es que tal volta el Govern té tot el doblers que s’està fent servir per a publicitat per donar suport al cinema? Doncs, per què no ho destina directament en lloc de llançar-lo en el seu benefici directe? Semblaria que s’apropen eleccions.

Maneres: proposar una subvenció per al proper projecte del director. O simplement, fer efectives les despeses compromeses. El que pogués restar insòlit, després de la foto de concessió d’una ajuda, una vegada el projecte es troba en marxa, és que una simple carta pugui anunciar la no disponibilitat del doblers, que els nous pressuposts dels que tenia que sortir, no ho accepten. No m’ho invent.

Això sí, si una vegada feta la feina obté un triomf, llavors: tots a una! A carro vencedor és molt fàcil sumar-s’hi.

Me’n alegr molt del gran triomf aconseguit pel treball d’Agustí Villaronga. El que sigui mallorquí, és pura anècdota.

Els crepuscles més pàl·lids

Els crepuscles més pàl·lids / Miquel López Crespí

Palma: Lleonard Muntaner, 2009.




Un vers d’en Antoni Vidal Ferrando, dels crepuscles més pàl·lids al clam i el silenci, donen títol poètic a una versió de la poesia del camp i la Mallorca més conreada al principi de la postguerra. Fam, decepció i angúnia pel patiment sofert i per un final que encara no es sap realment -o sí se’ns diu-, basteixen una novel·la amb futur. El futur d’una família que està per formar-se.

De rerefons, però també de protagonista, una guerra, la devastadora guerra civil espanyola. La veu, la d’un grup de presoners conduits a un camp de treball. L’entorn, Mallorca, tenint com a punt de confluència el poble conreador de Sa Pobla. El context, la història de la guerra que tenim tendència a voler oblidar.

El resultat, mostrar-nos les evidències de la guerra. La destrucció i l’aniquilació de la vida, de la família i de la cultura que va suposar.

La manera, una estructura en rodó que ens va donant mostra del passat, del present i del futur. Mostra del què fou, del què suposà i del bri que permetrà una mirada esperançada cap al futur.