domingo, 26 de junio de 2011

Rutes gastronòmiques

Cartes des de Caubet. Di(et)ari / Josep-Joan Rosselló Cuní. Palma: Lleonard Muntaner, 2011.

Cerveza caliente / Juan Pablo Caja. Barcelona: Bcn press, 2010.
Cartes que no lliguen / Sebastià Bennàssar. Palma: Hiperdimensional, 2005.
  
Les meves darreres lectures tenen un punt en comú que m’ha fet relacionar-les. La Palma, la meva Palma, Ciutat, la meva ciutat, i la dels escriptors... una ciutat molt i molt reconeixedora per a mi. La del món periodístic que he tengut temps de viure des de diverses perspectives, a Cartes que no lliguen, de Sebastià Bennàssar; la dels meus anys joves, els de reconeixement d’una ciutat quan la mires per primera vegada amb els teus ulls propis, a Cerveza caliente, de Juan Pablo Caja. A ambdues m’ha fet apropar-me un periodista amb qui vaig tenir una curta –i tal volta fugaç- però intensa relació, que varem reprendre mitjançant el facebook en el moment del seu comiat.

I la tercera, la Palma de principis de segle –el XXI vull dir, és clar- mentre la meva vida canviava de forma radical: una intensa hospitalització de la meva filla petita –de la que se’n va sortir increïblement sense seqüeles- va acabar capgirant-t’ho tot fins a establir-nos –la família, vull dir- al fora vila d’un poble de muntanya per a no baixar a Palma més que ocasionalment: ni tan sols per fitxar a cap feina. Doncs, aquesta Palma és la que transita gastronòmicament –a més d’alguns indrets de la part forana- al Di(et)ari de l’any 2007 que amb el títol Cartes des de Caubet acaba de presentar Josep-Joan Rosselló (Pep per entendre’ns).

Sengles llibres presenten semblants recorreguts gastronòmics. Et presenten i recorden –tots tenen molt de sentimental- aquella Ciutat que no et mostrarà una guia de viatge; és la tria de llocs on no aniries si no et duu qualcú ben d’aquí. És la mostra de les entranyes d’aquesta nostra ciutat.

Definitivament, la meva tria és clara, molt clara: el Celler Pagès és la millor representació del lloc a on anar a dinar en ésser a Palma. Ben autèntic. És cosa de la idiosincràsia mallorquina, que sempre es guareix de intromissions no volgudes.

I repeteixo: per conèixer-lo, t’ha de dur qualcú. A mi em dugueren els companys de la meva primera aventura periodística, un estiu molt intens a una ràdio local. Corria l’any 1984 i encara passava els hiverns i qualque cosa més a Madrid. Una ciutat també ben meva.