Partícules elementals de la vida

Las partículas elementales. Michel Houellebecq

Barcelona: Anagrama, 2002


M’ha semblat sorprenent la lectura d’aquesta obra. Dos personatges en un principi poc atractius i la història d’un no res orientada a acabar amb aquest buit i dins ell mateix. Dues soledats, dues formes d’evolució d’aquest abandó, el mateix abandó, patit per ambdós, que conclouen en dues vides difícils, dos camins cap al no res, que efectivament donen allà.

Per acabar-lo d’arrodonir, el novel•lista cau i es complau en un excés de sexe (no serè jo qui en faci recompte de les fel•lacions contades, malgrat sí hi ha qui ho ha fet) que a mi particularment em sembla una mica fastigós i innecessari.

Amb tot i això, m’ha semblat una lectura agradable, sorprenent i recomanable. La pretensió dels personatges i la seva història –aconseguida- és fer-nos pensar.

És una narració plena de reflexions i digressions. Que pretén enfrontar als lectors a la seva pròpia reflexió. No se’n surt indemne d’aquesta lectura.

Què és de ciència-ficció? El final al que ens duu, a l’estil de 1984 o l’anomenat Un món feliç de Huxley cap als assajos científics i les seves resolucions a trenta i quaranta anys vista semblen fer-lo mereixedor d’aquest títol. Innecessari el final i innecessària aquesta classificació, al meu entendre. Em quedo amb l’anàlisi de la vida actual i el que ens ha suposat esser resultat del llibertinatge i el hippisme dels anys seixanta i setanta; a Espanya, tot un poc més tard i amb menys repercussió, malgrat la reflexió manté la seva vigència.

Espectacles al carrer

Acab de veure el reestrene d’un espectacle de dansa en la seva versió de sala; la seva primera versió era com espectacle de carrer. I què voleu que us digui: no hi ha color.

No hi vagis; si tanmateix ja ho coneixes... era el que em deia el meu entorn... i crec que ha estat el que ha fet el públic, en sentir el mateix títol de la funció...



Moja bieda, la meva dissort



Companyia de Dansa del Teatre d'Alaró, 19 i 20 setembre 2010



Doncs no saben realment el que s’han perdut.

Tu -és clar-, es que ets una exquisida... sé que és el que pensarà qui em llegeixi. Doncs, no és això. Puc –o no- ser-ho, però no és aquesta la qüestió. I tanmateix no em vull posar ara a analitzar la trajectòria que ha fet que l’espectacle arribés a un teatre; ni les raons que fa que ara surti de nou al carrer. O al manco no ho faré ara i aquí.

El que sí vull fer és una petita reflexió sobre el que ens perdem. En un espectacle de dansa, de teatre, es perden molts elements, es fan difosos molts altres, l’atenció no es concentra, ni la nostra ni ves a saber si la dels actuants... però és que passa també en la actuació d’una banda de música, per molt que sembli el carrer el seu àmbit natural. Que no sentiu llàstima dels músics i el seu esforç? Es el cas extrem.







Els Cossiers fets pedra

Amb un significat especial per Alaró, vull destacar el treball d’un artista resident que pot esser se’ns hagi passat per alt. Es fàcil. La seva tasca no ha estat penjada a una sala d’exposicions, però tothom, tal volta més que si ho hagués estat, l’ha poguda veure. Hem refereixo a l’obra de James Lambourne que ha acompanyat els darrers cartells anunciadors de les actuacions dels Cossiers d’Alaró.

És una festa veure ballar els Cossiers; és una festa veure el poble endiumenjat amb fotos anunciadores d’una propera actuació; però és una festassa passejar pel poble i trobar-lo engalanat amb aquests cartells: una obra específicament creada per aquesta agrupació.

Sembla una obra gràfica, és a dir, una obra realitzada damunt una planxa per a poder-ne obtenir la seva reproducció seriada; però no. No és la primera vegada que un treball original de James Lambourne em produeix aquesta confusió, perquè treballa el paper amb un primor i un deteniment que fa que les retxes que el recorren semblant una certa quadriculació, recordin l’efecte del gofrat o relleu que la premsa provoca en el gravat.

Volen esser les línies hartmann que segons conceptes de geobiologia son parets de energia invisible o electromagnètica però que ens afecten, que travessen l’entorn circular de la pedra d’Alaró sobre la que l’artista ha afegit les ombres de les figures. Cercles, línies, pedres, mites. Referència al més ancestral a que ens duu el ball dels Cossiers, per a mi netament i pura captat per la visió i la mà de James Lambourne. Una feliç troballa.

Premis Escènica, xerrem de nominacions

S’acaben de fer públiques les nominacions als Premis Escènica, 1a edició dels Premis de Teatre i Dansa de les Illes. M’ha agradat, en conjunt, la selecció de nominacions, però m’ha deixat encara més sorpresa –i no vull deixar de dir-ho clar i llampant- l’elegància en què aquesta edició es presenta i la netedat de formes. I un regust de què la convocatòria es pot fer gràcies a que el nivell assolit pels convocats s’ho mereix.


I tot això ho fa més palès encara la inevitable comparació amb la convocatòria tan propera que encara està oberta dels Premis Max –aquests per a propostes teatrals i de dansa de qualsevol indret de l’estat espanyol, sí, però amb la condició que deixen clara des de bon principi de que ho ets soci de l’sgae o no pots participar -¿?- Es mereixerien si no un buit de propostes, sí al manco d’informadors.

Però tornem al que sí es mereix que en parlem. Una llista de nominacions com la proposta pel Premi Escènica és la mostra de que l’escena balear viu un bon moment. Es prepara una festa per a l’entrega impulsada per la revista Fan Teatre, amb retransmissió en directe per la televisió autonòmica, amb un jurat que jo qualificaria d’excel·lent: poca intromissió política i molta presència de qui realment assisteix a gairebé totes les funcions: els crítics dels diaris.

Nominats: Mort de Dama, malgrat sigui coproducció del Teatre Principal amb el Teatre Nacional de Catalunya, se’n duu de carrer les nominacions, i jo no dubto gens que també ho farà amb els premis... no debades ha estat la producció teatral que més ha mogut públic, comentaris de carrer, de diaris, articles i altres. Un bon –més que bon, magnífic- punt de partida; una obra de teatre que va remoure les tertúlies i més d’una ciutat que no es commou per res –o casi- i que no ho feu només al carrer sinò omplint de gom a gom i amb la pròrroga fins a l’impossible de les funcions. Allò inaudit.

Un segon lloc pens que romandrà per a Camarada K; però només és una aproximació. Com en l’apartat de dansa, en que tenen moltes nominacions la producció del Principal Subtalk (tres) i la de Mariantònia Oliver Nou amb dos. Aquí resulta remarcable destacar com un mateix conjunt, la Companyia de Dansa del Teatre d’Alaró, dirigida per Carlos Miró, està nominada per tres projectes distints. Tots tres –imagino que complint les bases- presentats per tant al llarg d’un any.

En fi, siguin quins siguin els guardons finalment, qui realment surt guanyat és l’escena balear. No n’era conscient del seu bon estat.

Moja bieda: la meva dissort

Moja bieda: mi infortunio

La Compañía de Danza del Teatro de Alaró ofrece estos días en diversas localidades de Mallorca un espectáculo de danza contemporánea en la calle, homenaje a Chopin en la celebración del bicentenario de su nacimiento. La coreografía y la dirección corresponden a Carlos Miró, intérprete también junto a Manuela Marcé, en el que es un paso a dos con solos y silencios de poco más de media hora de estremecida duración. La presentación fue el viernes 9 en el Auditòrium de Sa Màniga de Cala Millor, programación especializada en danza, y las próximas representaciones, el sábado 17 en La Cruz de Santa Ponsa (Calvià), esta vez añadiendo la noche y los focos como elementos escénicos, y una siguiente cita para la noche especial que la población residente de la compañía –Alaró- prepara con el arte –AlArt-, algo así como la Noche en Blanco para una población de cinco mil habitantes, en la que este espectáculo encontrará dos ubicaciones distintas –siempre en la calle-, favoreciendo el recorrido de una noche de arte, exposiciones, música y encuentros nocturnos que preludia las fiestas locales; será la noche del 6 de agosto.

Tres elementos integran el espectáculo: el homenaje a Chopin; la música compuesta por éste en Mallorca, vínculo especial el que tiene con un lugar en el que se ensalza su obra y figura; no sorprenderá a nadie que me conozca mi teoría sobre la fuerza y la huella de la música compuesta en su estancia en Mallorca.

El tercer elemento que integra el espectáculo es descriptivo: un momento histórico de la vida de Chopin: el desencuentro amoroso con Maria Wodzinska, chica polaca de buena familia a la que conoció y trató durante su infancia y juventud gracias a las relaciones mantenidas con los hermanos Wodzinsky y a las visitas y estancias hechas a su casa de campo. Desde París establece relación epistolar pero su intento de que pase a ser formal y seria encuentra la negativa de la familia de ella, que a pesar de que ya da visos de ser un joven prometedor en el campo musical, sospechan en él una vida breve y físicamente difícil, como sucederá.

Con las palabras moja bieda: mi infortunio atadas con un lazo rosa guarda Chopin en un cajón las cartas de ella.

Este episodio es el que recrea el paso a dos de la Compañía de Danza del Teatro de Alaró presentado en el Auditòrium Sa Màniga de Cala Millor y que itinera este sábado a Santa Ponsa (Calvià) y en agosto a Alaró.

La representación que ofrecen Carlos Miró y Manuela Marcé es un espectáculo de danza contemporánea en la calle sin límites escénicos, utilizando como elementos escenográficos los que se encuentran en la plaza que simplemente delimitan para su uso con una cinta, pero únicamente ellos saben que contarán como tales. Para nosotros son una sorpresa: el árbol cuando se suban a él, o la farola, incluso el banco como punto de inicio; o la señal urbana donde resonará la bofetada de la ruptura...

Danza descriptiva de situación, de sentimientos, de encuentro de cuerpos y expresión de estados de ánimos, complementaria de la música de Chopin, todo conseguido mediante saltos, caídas, muchas caídas, y gran uso del suelo, en el que ruedan, parecen deslizarse –y eso que no hablamos de tarima, calle significa suelo sin preparar- y carreras para la descripción de la alegría, como quien va al encuentro de otro.

El paso a dos tiene una estructura clara en tres partes. Se inicia con una selección de breves piezas líricas de esas tan sublimes –como dice George Sand-, que son como pequeños pensamientos o estados de ánimo. Es una selección de los Preludios opus 28 en los que trabajó y concluyó en Mallorca, hecha por Carlos Miró, que acaba con el más famoso de todos ellos -también el único largo-, el número 15, conocido como de La Gota de Agua, cinco minutos de música con el inquietante ritmo ostinato chopiniano, que lleva a los bailarines a la ruptura amorosa.

Silencio para marcar un corte en la progresión. Se bailará este silencio, algo que es muy especial. Con el sonido de la Balada número 1 empieza una ensoñación. Amorosa. No importa ahora no ser correspondido; es el amor, y nos muestran en juego de danza, en juego a dos, todo lo que supone, hasta dónde llega la felicidad. Carreras, persecución, encuentros felices en un juego de roces, de síes y noes.

Pero no, no podía ser, y la realidad se impone. Ha escogido Carlos Miró un movimiento de la Sonata opus 35 compuesta también en Mallorca y que ha adquirido casi rango de pieza única: la Marcha fúnebre. La flexibilidad y la fortaleza de los cuerpos se pone a prueba. Tanto será el chico quien cargue a la mujer como al contrario, antes de que irremediablemente la realidad descriptiva de la coreografía les separe. El rodará, llegado su fin, por el suelo, de todas las maneras que nos podamos imaginar –y alguna más- hasta que la despedida de los cuerpos sea clara e irremediable. Ha llegado el fin.

La preparació dels futboleros

Qui em diria a mi que parlaria de futbol, jo, que no en sé ni mica. No, de futbol no en sé, però m’ha arribat a l’ànima saber de la revenja descontrolada que poder tenir els perdedors. Que alguns comentaristes anglesos no tenguin cosa millor a fer –ja que no en deuen tenir d’altra- en el seu mal ànim de perdedors, que ficar-se contra l’origen dels jugadors que integren la selecció espanyola de futbol em sembla que a més de perdre el temps i les energies, és donar la volta a les coses.


Precisament, dient que la nostra és una selecció d’agricultors estan fent una alabança d’allò millor que és pot fer. Qui ens anava a dir a nosaltres fa un anys que la xarxa esportiva regional anava a copsar la força i fortalesa que viu en aquests moments. Perquè si en futbol és prou bona –no podem oblidar què és l’esport rei- en els altres gosa d’un potencial destacat.

I una cosa important, molt important. Els nostres nins que viuen a petites poblacions –valga dir al camp, i si a això li volen dir al món agrícola, que ho facin, tan se val-, tenen l’oportunitat, per proximitat, facilitat d’horaris, accés als grups menys nombrosos, de accedir a quasi tots els esports i així poder trobar i engrescar-se amb el que millor respon a les seves característiques físiques o psíquiques.

Si això pot semblar excessiu, puc posar-me com exemple. Mentre jo, de nina, vivia a Palma, podia sense entrebancs estudiar música i fer entrenament de natació, el que suposava l’accés diari a unes instal·lacions llavors excel·lents com eren les primigènies de Son Hugo. En arribar a Madrid, sens va plantejar quines de les dues activitats volíem (el meu germà i jo) seguir fent: era impensable mantenir les anades a natació a més dels estudis musicals.

Els meus fills encara no son exemple de res, però veig cóm en els pobles que conec, el nivell dels esports que es maneja és sorprenent en nombre i en número de competicions en les que participa; i veig, en canvi, com els nebots o coneguts de Madrid han anat abandonat per impossibilitat d’assistència o incompatibilitat d’estudis.

En definitiva, el que dels pobles d’Espanya surtin tants de bons esportistes és un senyal d’un nivell de qualitat boníssim i d’un repartiment espectacular de professionals de l’ensenyament de la pràctica esportiva pels racons de la nostra geografia. I del bon aprofitament que se’n fa d’ells.

Llucmajor novel·lada

 
Miracle a Llucmajor / Sebastià Alzamora. Barcelona: Proa, 2010.

 Trobar de tant en tant una lectura de les que m’enganxen i em fan aprofitar tots els pocs moments de lectura que trobo, m’agrada molt. Vol dir que no és una lectura assagística ni de la que tengui que prendre notes, i que la puc dur allà on vagi –que és el que faig- per no perdre ni un segon disponible. Això m’ha passat amb el Miracle a Llucmajor, del que he fruit la lectura com si d’un sucós gelat d’estiu es tractés. Divertida, molt ben narrada, he estat capficada durant un parell curt de dies a un món una mica fabulós –de fàbula- i un tant arrossat –de conte rosa- que et transporta a un llenguatge absolutament real i planer de la Mallorca dels anys vint –divertidíssim tornar enrere i mirar i veure com hauria de fer per escriure paraules increïbles i inversemblants-, absolutament reals, però, que estic segura encara sonen al Cafè Colon i a tantes altres converses, especialment al devora un bon joc de taula.

Molt interessant la recuperació del món vilatà –que no rural- que rep i integra la presència de figures arribades de la ciutat de Barcelona com son les Dames de la Lliga del Bon Mot. I la mescla d’idiomes mallorquí i castellà per a l’ús oficial o català per a la figura del narrador. Molt interessant la plasmació per escrit de usos i costums locals, i esplèndida la guia turística dels encontorns muntanyencs del lloc amb l’apreciació poètica.

Tothom –en comentar-ho als mitjans- ha partit de l’anècdota verídica de la que sorgeix la història: la invenció del cometagiroavió en mans d’en Pere de Son Gall. Doncs això no és més que un punt de partida molt ben aprofitat per en Sebastià Alzamora, que ha sabut treure profit del seu coneixement del lloc i el seu entorn, de la poètica i els seus protagonistes locals i de la filologia, per a partir de la documentació necessària i els seus dots, generar una Novel·la de lectura molt plaent.

Sant Marçal en el record

Enguany estic flairant una mica entorn les festes de Sant Marçal. Coses de l’apropament màgic de les xarxes socials. Ai els seus avantatges!

Això m’ha fet enfonsar-me en els meus records. Ara són pocs els dies que en un trajecte de cotxe cap a una banda o altra no passi prop –al manco visualment- de la magnífica esplanada de l’església de Sant Marçal. El moment al qual em vaig enrere amb el record, era per a mi dificultós qualsevol moviment que no fos a peu dins la pròpia Ciutat de Palma; els transports públics fora vila no resultaven gaire atractius, llavors.

Acabava de rebre el primer cobrament per una feina a un mitjà de comunicació –estudiant en pràctiques de segon curs-, i el meu padrí de fonts em va dur fins aquesta esplanada plena d’artesans ceramistes. Dos pastorets pel betlem tradicional que en arribar a casa –a Madrid-, vaig entregar a mumpare, qui va convertir-les en dibuix que ara, passats els anys, m’ha entregat a mi. De tot fa ja més de vint anys.

Quines coses, un moment donat, fa una filla; quines coses, un moment donat, fa un pare.

Ah, els records.

George Sand, una vindicació

Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, és a dir, la celebració del bicentenari del naixement del músic Frédéric Chopin, em sembla fascinant la recuperació que s’està fent de l’obra –i també de la figura- de l’escriptora francesa George Sand.

M’ha fet collir la ploma –no ocultaré que un primer esborrany encara ho faig gastant tinta- la iniciativa de la Biblioteca Cas Metge Rei de Santa Maria: una esplèndida guia de lectura vers George Sand que podreu trobar a la seva seu i en versió pdf tant elles com jo mateixa us podrem enviar.

No hi ha més que fullejar-la junts. A part de les distintes edicions del conegut Un hivern a Mallorca que es pot llegir en francès o castellà –en alemany i anglès també a les tendes de souvenirs-, no era possible trobar fins enguany una versió catalana ni cap de completa d’Història de la meva vida. La seva relació vital i intel•lectual amb en Chopin pren part important en ell.

La seva edició ha vist la llum en traducció de Caterina Calafat gràcies a la col•lecció George Sand que ha encetat amb aquest llibre el Consell de Mallorca juntament amb la Universitat de les Illes Balears en co-direcció de Biel Mesquida i Rosa Capllonch. Anuncien com properes les publicacions de Consuelo, Lélia i Spiridion, en aquest ordre. Confio que es donin pressa, malgrat Spiridion, que és la novel•la que va concloure a la seva estada mallorquina, “als gemecs del cerç en els claustres en ruïnes”, es troba també al nostre abast, en traducció al castellà de Valeria Ciganda editada recentment - l’any 2008- per Gabriel Quetglas Editor.

Lélia, de la qual l’autora va preparar aquí correccions per a una nova edició, és la més urgent. Té importància en quan al contingut de la història de parella que narra, relacionable amb la viscuda amb en Chopin. I d’aquesta, actualment, no és fàcil trobar ni tan sols una versió original francesa, tan exhaurida com la traducció al castellà de 1843. Ni en les biblioteques.

I si estam fent menció d’una escriptora consagrada al seu país, sorprèn que siguin poques més les referències que es puguin trobar a les biblioteques balears. Sí, costa llegir la seva literatura i fer-se càrrec de qui és ella com escriptora.

Finalment, vull destacar l’existència de dues biografies novel•lades sobre la seva figura, ambdues sorgides de les plomes d’escriptors locals. George o el perfum dels cedres de Gabriel Janer Manila i Corambé: El dietari de George Sand, deguda a Miquel López Crespí, en la qual, sense separar-se de la realitat del que va esser la vida amb el músic:

“Només Chopin t’ha permès apropar-te al teu somni de l’art universal, de la bellesa eterna que has perseguit arreu deixant bocins del teu cos, llàgrimes i sofriments en el camí”. pàg. 78

Perquè posa en paraules de Maurice Manceau:

“amb Chopin has estat prop dels déus”

abans de fer un vindicació de l’autenticitat, la integritat i l’entrega al treball amb missatge:

“Fa anys, (...) érem nombrosos els que pensàvem que no es podia separar la vida de l’artista de la seva obra. La mentida ens repugnava. L’autor havia de ser fidel a les seves idees, al seu poble. Louis Blanc, el mestre de la conspiració perfecta, volia fer de la política un art..., l’únic art vertader! I Marx, des de Londres, deia que aviat finiria la divisió entre treball manual i intel•lectual.” pàg. 64

És l’esperit de la Revolució, de la República i de la visió política de la vida. Però també és el començament de la revisió de la mirada que sempre hem tengut sobre George Sand a Mallorca, els mallorquins.

No deixa d’esser una reivindicació vàlida d’una escriptora a qui a Mallorca només injuriam per unes paraules cíniques a un dels llibres que iniciaren la literatura de viatges. I que han fet més bé que mal per donar a conèixer Mallorca.

El Museu Fundación Juan March presenta la etapa parisina de Palazuelo

La Fundación Juan March dispone para su sede de Palma la inauguración de la que se prevé como interesante exposición: la etapa parisina (1948-1968) de Pablo Palazuelo. Es un proyecto organizado conjuntamente con la Fundación Museo Jorge Oteiza y en cooperación con la Fundación Pablo Palazuelo. Se inaugurará en Palma el 22 de junio, para viajar posteriormente al Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca y luego al Museo Oteiza de Navarra.

El artista, nacido en Madrid en 1915 y fallecido recientemente (2007) en la población madrileña de Galapagar, es conocido fundamentalmente como pintor, aunque cultivó con generosidad el desarrollo espacial y volumétrico –la escultura- de la abstracción geométrica tan lineal que le daría fama. A partir de los años setenta su obra resulta característica y podríamos decir que reconocible; sin embargo, esta muestra permitirá, en un recorrido en gran parte inédito, la posibilidad de retrotraernos a la obra de un artista, aunque ya maduro, todavía no establecido en un lenguaje único, sino en fase de búsqueda.

A la espera del centenar de piezas que la componen, entre pinturas y dibujos, junto a diversos materiales documentales como fotografías, escritos y correspondencia, yo me quedo con una de las obras seleccionadas como imagen para cartel, y con ese “No vale” junto a otras indicaciones a lápiz y bolígrafo: se trata de un dibujo a tinta china sobre papel, Cosas olvidadas parece su título definitivo, y ejemplifica del mejor modo posible el proceso evolutivo del artista en la búsqueda de ese lenguaje. Muestra la esencia de la entraña del trabajo de Palazuelo. Quizá a él no le gustara que lo viéramos; para nosotros es revelador.

Can Torró o el concepte de la nova biblioteca

M’ha encantat saber de la celebració dels vint anys de Can Torró, i amb una festassa, es clar que sí. Va esser, com en tot, de les primeres biblioteques en celebrar festes, perquè sembla que costa fer saber que la lectura pot esser una festa, o formar-ne part.

Per a mi, de moltes coses ja fa vint anys, ai las, però en contra del que podria semblar, em resulta molt grat mirar cap enrere i veure tot el que ha passat i el que em viscut.

Va esser una gran il•lusió per a molta gent de Mallorca llunyana de l’entorn d’Alcúdia tenir el carnet d’usuària d’aquella biblioteca tan especial. Encara ho és. Llavors jo acabava d’aterrar a l’illa com encarregada de l’arxiu d’un mitjà de comunicació i vaig assistir a qualque dels cursets que es feren. No debades sabia que el meu futur no romandria on em trobava, i puc dir que encara que he pensat professionalment en aquest indret, no hem tengut mai coincidències sortoses.

Recordaré sempre les paraules de n’Eulàlia Espinàs quan ens deia allò de: “Si us heu fet bibliotecàries per tenir un bon horari, aneu errades”. I es que la biblioteca de Can Torró, el que va fer, era un anàlisi estadístic de la disponibilitat de l’usuari per anar-hi: quan el públic potencial podia anar a la biblioteca a fer-ne ús era els dies de mercat –o sigui, els diumenges, xerram d’Alcúdia-, els capvespres... i així o feren. I així o fan. Servei de biblioteca.

Donaren també els primers accessos al llibre per com la gent el cercava. Jo, encara que bibliotecària, no cercava l’Illa del Tresor perquè el llegís el meu fill com a Novel•la anglesa, sino com a novel•la d’aventures, o el gènere negre, o els llibres sobre homeopatia no els esperava trobar a un número de la CDU que ja no record, i no diguem els de feminisme (que ha desaparegut). On cercar El Segundo Sexo de Simone de Beauvoir ara que ha desaparegut el número específic? Tot això ho resolgué Can Torró fa vint anys i la resta li va al darrera: va crear els Centres d’Atenció i la biblioteca està distribuïda per temes, de manera que trobes el que cerques: una meravella absolutament capdavantera. Una gran petita joia, que encara ara em demano quant em sabut valorar els mallorquins.

La resta de les biblioteques han anat millorant, aquests vint anys, tot s’ha de dir. També que era imprescindible. Però s’estan començant a veure moviments d’aturada debuts a la crisi impensables en una cultura tan supervivent com la nostra.

Egosurfetjant

Egosurfing / Llucia Ramis. Premi Josep Pla. Barcelona: Destino, 2010

Sa paraula no m’agrada gens, i dubto que sigui un bon títol, malgrat en el moment de recollida del premi –Josep Pla 2010- resultés d’allò més bé, d’allò més efectiu el que l’autora, Llucia Ramis, egosurfetgés el seu nom a google per explicar en directe el que havia volgut fer en el seu llibre. Però això no ho va veure gaire gent en comparació amb tota la que pot tenir el llibre en les mans.

Es la novel•la una història molt actual, molt dinàmica, amb personatges ben desenvolupats i històries que sap entrellaçar per a mantenir la tensió, una certa incògnita de què més pot succeir i com s’arribarà al final.

Mitjans tecnològics de darrera generació i ús de xarxes socials impregnen el llibre, és vera, però tanta importància se li ha vengut donant en els comentaris previs a la presència de facebook, que m’ha semblat que no era per tant. Serà perquè jo també en soc usuària? Diu na Llucia Ramis que als seus més de 500 amics agregats no els ha tengut enganyats; que sabien que en podia fer ús de les seves aportacions. Tal volta per això jo m’he estimat més no demanar-li si em volia fer amigueta.

Ara, però, tal volta ha arribat el moment, perque sí hi ha una proposta que voldria fer-li. A ella i a la seva editorial: Destino per Egosurfing, però també Columna per Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys que vaig llegir primer amb el mateix interès i la mateixa seducció: m’agradaria proposar-me per a fer la traducció del llibre al castellà. Perquè aquests dos llibres mereixen la seva distribució a l’àmbit hispanoparlant. I jo em veig amb coratge, forces i ganes. Ja ho he dit.

Llucia, em fas amiga?

Desacralizando

Me gustan los rituales. Tras la fase vital de su rechazo, he vuelto a reconocerles su valía. Pero aún y con eso, creo que a algunos hay que dejarlos sin la importancia que no tienen. Y me refiero a la Feria del Libro. O a las ferias del libro.


¿Acaso no es lo mismo la Feria del Libro de Madrid que cualquiera otra de las que se van y vienen celebrando por las ciudades españolas?

Durante los quince años que mi residencia estuvo en Madrid, no falté ni uno a visitarla. Y siempre obtuve algo: al principio eran mis padres quienes me proveían y más tarde ya administraba yo mis dineros; amén de catálogos y miles de folletos… porque esa feria tiene varias características: infinidad de casetas –eso sí-, pero también la presencia de las editoriales con sus catálogos, el descuento en la compra –que nunca ha fallado- y las firmas. No he sido nada mitómana y no tengo dedicados, ni siquiera firmados; ninguno de la Feria. Pero entiendo el encanto. Acercarme a ver a los autores mientras firmaban y analizar cómo trataban a su clientela, eso sí lo he hecho. Por aquello de conocer el terreno, porsi.

Y mucho más que habría que decir de la Feria del Libro de Madrid; todos los suplementos que se le dedican, lo mucho que se habla y escribe durante unos días de los olvidados libros, etc.

Pero lo que quiero es compararla con las ferias del libro de los otros lugares. El año 1991 ya no acudí a la de Madrid, y desde entonces por estas fechas estoy en Palma. No puedo asegurar que haya ido todos los años; ni siquiera puedo enumerar dónde se ha celebrado sin miedo a equivocarme: del Borne al Parque de las Estaciones, vuelta al Borne, luego Plaza de España, Borne, ¿ya definitivo? El descuento se hace sólo los últimos años, con lo que, ¿qué ventaja tiene comprar ahí si al precio normal compro mejor en las librerías que conozco y donde encuentro mejor los libros? Editoriales nos visitan las de enciclopedias, así que “no, gracias” y las instituciones que, -bien es cierto- es el único momento posible para adquirir sus publicaciones por mor de su mala distribución; apunto un positivo para la feria.

Sólo me queda por mencionar el tema de las firmas. No, queda lo mejor de esta feria, que es la carpa de actos. ¡Lo mejor son los actos de presentación de libros! ¡Este año comentan que la organización lo ha tenido difícil por exceso de solicitudes!

Claro que todo lo que he dicho y pensado hasta aquí es desde el punto de vista de quien le gustan los libros, los lee, los degusta y usa las librerías, y no digamos las bibliotecas. A lo mejor resulta que toda la parafernalia de sacar los libros a la calle es necesaria para que la gente –el resto- los conozca y compre.

Ya se sabe: el porcentaje más alto de libros vendidos es el de aquellos para niños pre-lectores; y el número de best-sellers que se venden cuando uno engancha, también resulta sorprendente.

El origen o la base de todo / Thomas Bernhard

Es la visión –nada idílica- de la ciudad de Salzburgo, como queriendo desmitificarla. Visión de una juventud. Primer tomo de la autobiografía de Thomas Bernhard. Años de estudiante de bachillerato durante el nazismo, la guerra y sus consecuencias.
El bachillerato –la secundaria- como punto de origen; como base de todo. No puedo estar más de acuerdo. Qué importa dónde hayamos nacido; importa esa secundaria: años de aprendizajes concluyentes, en definitiva, de conocimientos del mundo que son umbrales para un mundo propio, el que transcurrirá esos otros años todos que llamaremos nuestra vida adulta.
No deja de ser curioso que las grandes ciudades típicas y tópicas puedan ser desmontadas desde sus mismos tópicos por sus grandes habitantes, por sus grandes conocedores.
Mal momento / gran momento histórico es el vivido por Thomas Bernhard, entre Austria y Alemania, entre dos naciones, entonces en un cambio de régimen político y de nacionalidad, en el enfrentamiento político, social y religioso que supuso la Segunda Guerra Mundial.
Se ha achacado al autor pesimismo y odio declarado a su país. Yo creo que es clarividencia y análisis certero de la realidad; lo que resulta doloroso.
La que he leído es una excelente versión catalana debida a Clara Formosa publicada por Edicions del Salobre, un pequeño sello isleño que hace las cosas con mucho gusto estético y de contenido.

Arrels per la Companyia de Dansa del Teatre d'Alaró

No ens deixis

Maurice Béjart diu a les seves memòries -Un instante en la vida ajena-, que no va esser capaç de gaudir de la festa de celebració del seu centèsim estrena: “En aquell moment tenia moltes dificultats per a triar la música definitiva del meu ballet cent-u”, cosa per la qual conclou: “el meu ballet preferit sempre serà el proper”. Salvant les distàncies, quan arribà la presentació pública de l’espectacle Arrels, el seu creador, Carlos Miró, estava ja immers de ple als següents projectes. Però xerrem d’aquest, al que s’ha entregat en cos i ànima.
Arrels. Música negra dansada en blanc; el negre només per endinsar-nos en allò més ancestral –un petit fragment arribant al final-. De les arrels més profundes arribam fins al moment més subtil de l’espectacle que ens enduu a la fusió màxima de civilitzacions: això és si més no la vida; això és si més no el resum d’Arrels.
Però millor tornem al principi. Carlos Miró ha arribat a un acord amb l’Ajuntament d’Alaró segons el qual la seva Companyia de Dansa ha canviat el nom per a adoptar-ne el del lloc que l’acull: el Teatre d’Alaró. Contraprestació: el Teatre s’ha convertit en la seu de l’escola de dansa que ell dirigeix. Una primera temporada escolar que de moment es consolida sense gaires entrebancs: trenta-cinc alumnes, tots entre quatre i dotze anys, cinc dels quals són al•lots.
Com a part de l’acord, un present del que hem pogut gaudir els dies 18, 19, 20 i 21 de març. Com ara no ens sembla que pogués esser d’altra manera, no ha estat altre que la presentació i representació d’un espectacle de dansa, Arrels, per al qual ha comptat amb les col•laboracions d’una dotzena d’excel•lents ballarins de vària procedència, entre els que es troba el vigor ballador cubà i brasiler, dinamisme corporal que aporta gran força visual a l’obra.
Arrels és una creació que sorgeix de la terra i de la unió de l’home amb aquesta, a partir de la presència en escena d’un home sol, música i dansa afroamericana, per a fer servir aquests pocs elements: un grup de fins a dotze ballarins amb vestimenta blanca, jocs de llums molt discrets, escenari encortinat negre i mínims elements escènics; música fonamentalment rítmica, ara afro ara brasilera ara europea interpretada amb ritme i sentiment negre, com la chanson francesa de finals dels cinquanta Ne me quitte pas ballada a solo. Parlam d’un ritme que no decau en cap moment, gràcies a una coreografia encertada, que alterna ritme i moviment amb sensualitat, gestualitat i us efectiu dels moviments corporals: el cos fet servir en la màxima expressió, en moviments de dificultat extrema aconseguits amb expressió de gran bellesa. Una molt bona conjunció de grup tant en els balls de conjunt com en els moviments d’entrades i sortides fan de l’espectacle un conjunt de gran homogeneïtat. Important la capacitat d’expressió individual que l’espectacle permet a tots els ballarins sense que en cap moment s’alteri la continuïtat del discurs, molt ben enllaçat i que sap extreure de cada persona el millor que ofereix.
Una imatge aturada –aturada?, es això possible en un espectacle de dansa?-, dos cossos en escena, dues esquenes permetent-nos la reflexió, la petita reflexió que d’un espectacle en que el ritme no s’atura, ens permet un instant de calma previ a un moment de subtilesa màxima. Nina Simone en la seva emotiva versió de Little girl blue, llums que lleugerament oscil•len al blau de la tendresa més que no la tristesa il•luminant les esquenes de Manuela Marcé i Carlos Miró que ens regalaran un sensual pas a dos. Aquest i un impressionant Ne me quitte pas ballat només per Manuela Marcé seran els dos moments més tendres, els que compensaran el ritme, el desenfrenament i el moviment de l’espectacle, que no decau.
Dues coses vull destacar, finalment, d’aquest muntatge. El concepte de conjunt tan magnífic que desplega Carlos Miró en la companyia, permetent l’expressió individual de tots els seus membres mentre alhora demostra una gran cohesió i unitat i especialment, un gran esperit de companyonia que facilita la comunicació amb el públic, que sap respondre a allò que rep.
I per altra banda, la sàvia estructura musical damunt la qual Miró ha bastit l’espectacle. A partir d’un inici molt simbòlic, tan en elements escènics com en quan a la música, apareix en escena la veu de Nina Simone amb el seu reivindicatiu Black is colour per a donar entrada, posteriorment, a ritmes més atàvics, percucients, clarament africans, amb els que el conjunt acabarà dansant una dansa tribal a l’alegria. Però abans d’arribar-hi, Nina Simone retornarà en dues ocasions, altres dos temes en que la paraula –anglès primer i després francès- en la seva veu panteixant però sempre negra ampliarà l’àmbit d’aquestes Arrels fins ben a prop. No és el cas d’aturar. El moviment escènic ha de continuar i la tensió-atenció també, fins al final, feliç, que ho és.
Després d’haver gaudit aquestes Arrels, penso que en Carlos Miró, que ha trotat ja prou món per trobar el seu lloc en el complicat món de la dansa –en el complicat món de la creació artística- ha trobat qualque cosa més que un racó on arrelar aquí, a Alaró, i des d’on expandir-se. I ho demostra amb el seu llenguatge. A nosaltres, tal volta, ens correspon contestar-li, prenent-li la cançó del seu propi espectacle i ampliant-la: ne “nous” quitte pas -no ens deixis-.

març de 2010

Santiago Auserón, vecino

Pensé que el primer músico que mencionaría aquí sería Chopin por aquello de su estancia mallorquina, y sin embargo siento un impulso irrefrenable de reproducir las palabras de Santiago Auserón en entrevista a mi apreciada M. Elena Vallés.

Esta isla me ha dado la mayor parte de las canciones de Juan Perro. Aquí la gente te deja en paz, hay una calma discreta. El mallorquín tiene una agudeza contenida que sólo muestra cuando le conviene.

Magnífica definición del rincón de la creación vecino a donde escribo, en la falda de la sierra de Tramontana, pueblos linderos.
Yo vivo aquí todo el año. Es tradicional que sean los de fuera los que vengan a aprovechar las condiciones del lugar; no lo es tanto que sean amables, si no con la hospitalidad, sí con el trato recibido. Y, como dice Auserón,

echar germen en una tierra, aunque sea inventada.