Rutes gastronòmiques

Cartes des de Caubet. Di(et)ari / Josep-Joan Rosselló Cuní. Palma: Lleonard Muntaner, 2011.

Cerveza caliente / Juan Pablo Caja. Barcelona: Bcn press, 2010.

Cartes que no lliguen / Sebastià Bennàssar. Palma: Hiperdimensional, 2005.

  

Les meves darreres lectures tenen un punt en comú que m’ha fet relacionar-les. La Palma, la meva Palma, Ciutat, la meva ciutat, i la dels escriptors... una ciutat molt i molt reconeixedora per a mi. La del món periodístic que he tengut temps de viure des de diverses perspectives, a Cartes que no lliguen, de Sebastià Bennàssar; la dels meus anys joves, els de reconeixement d’una ciutat quan la mires per primera vegada amb els teus ulls propis, a Cerveza caliente, de Juan Pablo Caja. A ambdues m’ha fet apropar-me un periodista amb qui vaig tenir una curta –i tal volta fugaç- però intensa relació, que varem reprendre mitjançant el facebook en el moment del seu comiat.

I la tercera, la Palma de principis de segle –el XXI vull dir, és clar- mentre la meva vida canviava de forma radical: una intensa hospitalització de la meva filla petita –de la que se’n va sortir increïblement sense seqüeles- va acabar capgirant-t’ho tot fins a establir-nos –la família, vull dir- al fora vila d’un poble de muntanya per a no baixar a Palma més que ocasionalment: ni tan sols per fitxar a cap feina. Doncs, aquesta Palma és la que transita gastronòmicament –a més d’alguns indrets de la part forana- al Di(et)ari de l’any 2007 que amb el títol Cartes des de Caubet acaba de presentar Josep-Joan Rosselló (Pep per entendre’ns).

Sengles llibres presenten semblants recorreguts gastronòmics. Et presenten i recorden –tots tenen molt de sentimental- aquella Ciutat que no et mostrarà una guia de viatge; és la tria de llocs on no aniries si no et duu qualcú ben d’aquí. És la mostra de les entranyes d’aquesta nostra ciutat.

Definitivament, la meva tria és clara, molt clara: el Celler Pagès és la millor representació del lloc a on anar a dinar en ésser a Palma. Ben autèntic. És cosa de la idiosincràsia mallorquina, que sempre es guareix de intromissions no volgudes.

I repeteixo: per conèixer-lo, t’ha de dur qualcú. A mi em dugueren els companys de la meva primera aventura periodística, un estiu molt intens a una ràdio local. Corria l’any 1984 i encara passava els hiverns i qualque cosa més a Madrid. Una ciutat també ben meva.

Anem de cine! Villaronga, mallorquí

No hi ha com tenir èxit per a que els polítics se’n recordin de hom.

Què dir-hi de l’èxit d’Agustí Villaronga a la Gala dels Goya! La seva pel·lícula Pa negre, imparable.

L’endemà es recordaven totes les institucions balears de que el gran triomfador dels guardons cinematogràfics era mallorquí!

Per a difondre-ho, fer-li homenatge i fer-ho seu, pensant a fer-se un tant, mira tu quina mena de publicitat!

Quin és el sentit que té ara això? Es que tal volta el Govern té tot el doblers que s’està fent servir per a publicitat per donar suport al cinema? Doncs, per què no ho destina directament en lloc de llançar-lo en el seu benefici directe? Semblaria que s’apropen eleccions.

Maneres: proposar una subvenció per al proper projecte del director. O simplement, fer efectives les despeses compromeses. El que pogués restar insòlit, després de la foto de concessió d’una ajuda, una vegada el projecte es troba en marxa, és que una simple carta pugui anunciar la no disponibilitat del doblers, que els nous pressuposts dels que tenia que sortir, no ho accepten. No m’ho invent.

Això sí, si una vegada feta la feina obté un triomf, llavors: tots a una! A carro vencedor és molt fàcil sumar-s’hi.

Me’n alegr molt del gran triomf aconseguit pel treball d’Agustí Villaronga. El que sigui mallorquí, és pura anècdota.

Els crepuscles més pàl·lids

Els crepuscles més pàl·lids / Miquel López Crespí

Palma: Lleonard Muntaner, 2009.




Un vers d’en Antoni Vidal Ferrando, dels crepuscles més pàl·lids al clam i el silenci, donen títol poètic a una versió de la poesia del camp i la Mallorca més conreada al principi de la postguerra. Fam, decepció i angúnia pel patiment sofert i per un final que encara no es sap realment -o sí se’ns diu-, basteixen una novel·la amb futur. El futur d’una família que està per formar-se.

De rerefons, però també de protagonista, una guerra, la devastadora guerra civil espanyola. La veu, la d’un grup de presoners conduits a un camp de treball. L’entorn, Mallorca, tenint com a punt de confluència el poble conreador de Sa Pobla. El context, la història de la guerra que tenim tendència a voler oblidar.

El resultat, mostrar-nos les evidències de la guerra. La destrucció i l’aniquilació de la vida, de la família i de la cultura que va suposar.

La manera, una estructura en rodó que ens va donant mostra del passat, del present i del futur. Mostra del què fou, del què suposà i del bri que permetrà una mirada esperançada cap al futur.

Quan aprecies un escriptor

La novel·la de Dickens / Neus Canyelles

Barcelona: Proa, 2010



Quan aprecies un escriptor... sempre esperes més i millor d’ell.

No és el que m’ha passat amb na Neus Canyelles. Així que he tornat a les anteriors. Què li ha passat a La novel·la de Dickens? El títol, encara que justificat a dintre, no em sembla gaire adequat. Però això és molt subjectiu. Bé, com la resta de sensacions.

No se’m podrà dir que no la conegués –com a escriptora, s’entén-. Em manca una de les obres publicades per llegir, només. Vaig començar per Cap d’Hornos, novel·la Premi Ciutat de Palma 2002, que s’ho mereix. Així que vaig tornar enrere, a Neus d’agost. Encara ara no he arribat a l’altre llibre de narracions, posterior a aquest primerenc que li publicaren els binissalemers de Di7: Els vidres nets i altres contes. Després d’això, va publicar L’alè del búfal a l’hivern, també guardonat, impactant ja només de partida amb el títol. La història no decep. Gens ni mica. Em va dur fins la lectura de L'ampla mar dels Sargassos de la protagonista Gwen Rees, trasunt de Jean Rhys, però per molt que li servís de leit motiv, és molt més interessant el treball de Neus Canyelles.

En saber que ara el motiu era en Charles Dickens, de nou un escriptor al rerefons, vaig pensar que l’aproximació semblaria a aquesta. Em refereixo a La novel·la de Dickens. Però no ha aconseguit aquest efecte que ella ens ha mostrat altres vegades.

No vull dir que no pugui agradar. És una obra còmoda, de fàcil lectura. No m’espanta ni em fa enrere el to pessimista que l’invadeix. No és això. És que aquesta vegada es queda –el seu intent narratiu- en molt poc.

No ho diria d’altres escriptors, però ho puc dir d’ella, perquè pot fer i expressar molt més. És el que jo espero.

Reflexió en veu alta

De qué hablo cuando hablo de correr / Haruki Murakami

Barcelona: Tusquets, 2010 (2007, versió original)



Llegir a Haruki Murakami és un plaer. Independentment del tema que desenvolupi, és un escriptor de discurs àgil i proper, de gran naturalitat. Mentre en aquestes memòries explica com, per a ell, l’escriptura és un acte difícil i lent. Malgrat aconsegueix una gran proximitat. He dit memòries i sé que a l’autor aquesta paraula li grinyola. Malgrat no falti a la veritat.

De qué hablo cuando hablo de correr, reconegut homenatge des del mateix títol al seu benvolgut Raymond Carver, és una reflexió en veu alta sobre la seva vida; la del corredor i la del novel•lista, o el que és el mateix, la de l’home que a partir de la seva impressionant tenacitat com atleta enforteix la seva condició de novel•lista, contrarestant les hores de quietud que li exigeix l’escriptura.

El llibre és tota una declaració de principis i la sentida confessió de la posició davant la vida d’un escriptor que a les seves novel•les plasma amb senzillesa una visió del món japonès molt propera i fàcil d’entendre per a nosaltres els occidentals, la seva principal font de lectors.

És un ésser extraordinari, que no dubta a manifestar la seva llunyania del món; és un ésser fora de context –poc apreciat al seu país d’origen- i amb un formidable èxit forà. També existeix la vida actual japonesa!, sembla que hem de menester sentir. Els seus llibres són expressió d’un món oriental molt molt occidentalitzat i modernitzat. És tal volta el primer que ens arriba que no insisteix a potenciar l’orientalisme de moda. Contacta tan i amb tanta facilitat amb el lector occidental que ens sorprèn.

Ell es sent fora de lloc. Pens que perquè així és. D’això podem donar gràcies els lectors. Per deixar-nos llegir la seva visió del món. En el llibre comentat veiem la seva, perquè malgrat la seva timidesa, deixa clars i llampants el seus sentiments. El que s’agraeix molt.

La Sibil·la i la Seu

Vaja per davant el greu que em sap l’afonia de na Maria del Mar Bonet. Especialment per a ella, que no ha pogut acomplir un somni –cantar la Sibil·la a la Seu- quan ho tenia a ran de mà.

I quedi clar l’agraïment per donar la cara –per a molts dels presents només la veu, el poc que li quedava- per explicar el que estava passant i patint.

Però també vull deixar clar i llampant el meu sentiment més que de frustració de presa de pel per l’acte i els seus organitzadors.

Jo havia acudit –com crec que la gran majoria dels presents- pel fet musical: la Sibil·la en la veu de Maria del Mar Bonet i la Coral Universitat. L’acte d’homenatge, explicatiu i tal volta divulgatiu ja ho va celebrar el Consell de Mallorca. A Palma i inclús a París. Ara i ahir s’oferia el so en veus ben esperades. El lloc era l’adient, la cita a un dia esplèndid, i l’hora adequada per a tots els públics. Així ens ajuntàrem a la Seu els milers de persones que hi érem. Però no per escoltar els parlaments que ens va tocar escoltar –aguantant nins en difícil silenci, però aconseguit amb gran respecte- sense saber que l’acte acabaria reconvertint-se en una recitació.

L’església –trobo- és el lloc adient per escoltar aquesta música. Com ho és per a moltes manifestacions artístiques –musicals i plàstiques- que al llarg dels anys l’han tenguda com a rerefons i context. Com també l’església ha estat el rerefons vital al llarg de molts de segles.

Però això no vol dir que els agnòstics –des del respecte que ens pot caracteritzar- no puguem tenir accés als temples per a aquestes manifestacions. Podem i volem, però sense necessitat de rebre adoctrinament ni proselitisme. Jo no sento devoció pel cant de la Sibil·la, sento emoció. I li agraeixo a l’església que hagi col·laborat a la seva conservació, des del seu origen com eina doctrinal, o formativa, diguem-ne tal volta mitològica o llegendària.

Però igualment que jo respecto a l’església, espero la seva correspondència. Si l’acte s’anuncia com a musical, ho ha d’ésser, i no doctrinal. Esperar tres quarts d’hora mentre es desenvolupen uns parlaments, qualcú històric, però d’altre proselitista, a que sigui la pròpia cantant qui expliqui la seva circumstància i que reconvertirà la cançó en un recitat, em sembla una manca de respecte, i en quan al primer, un aprofitament de les masses assistents.

Els meus fills no es mereixien això, aguantaren estoicament i respectuosa, quan amb la informació verídica: que seria un homenatge formatiu i que la protagonista feria el que podria amb la seva veu rompuda però no cantaria, no els hagués fet esperar aquest temps. Podríem haver escoltat la Coral Universitat en qualcuna de les seves encertades gravacions, com també la de la senyora Bonet –que per altra banda ja han sentit prou aquests dies- i no tenir que sortir perquè el cansament i l’atabalament entre tanta gent els hi impedia esperar més.