Carlos
Miró a Todo sobre mí (o la muerte del
cisne),
festival Palma amb la dansa,
Can
Oms, 18 de maig de 2013
«Ubú Rei fou estrenada amb un gran escàndol. La seva estrena es va interrompre algunes vegades per l’esbroncada dels ofesos i els víctors dels avantguardistes». Es cita de la biografia d’Alfred Jarry, el creador de l’obra que fou peça cabdal del teatre de l’absurd. Corria l’any 1896. Fa més d’un segle, era encara el segle XIX. Vivim ara ja el XXI?
L’any 1995 la companyia Els Joglars en va fer la
seva particular recreació: Ubú president.
Però abans, en un moment polític i social molt més agosarat, fou La Claca dirigida
per Joan Baixas qui representà Mori el
Merma, una recreació amb titelles de gran mida en que l’Ubú polonès s’havia
trasbalsat en el dictador espanyol Franco. L’any 1978 es va presentar al Teatre
Principal de Palma per pujar a continuació al Gran Teatre del Liceu barcelonès.
Seguiria encara una gira de dos anys que va dur aquesta obra als teatres de Londres,
París, Sidney i Nova York. Comptava amb una col·laboració agosarada i
important: la del creador Joan Miró que realitzà els decorats i la indumentària
dels personatges. No era la primera vegada que l’artista Miró treballava damunt
la figura d’Ubú; ho va fer servir en algunes litografies i fins i tot llibres
il·lustrats.
L’acte de protesta contra l’opressor, primer
polonès, després ja nostrat, no hauria d’esser sorprenent, hores d’ara. Ara
però, malgrat estar-hi avesats a protestes ciutadanes de tot caire, tenim una
altra manera d’enfrontar-nos-hi: ens quedem congelats. Vull dir, aturats. El
públic d’ara ja no reacciona. Si més no tot d’una.
El cicle de dansa que totes les primaveres ens
presenta l’Ajuntament de Palma reservava una sorpresa d’aquest tipus. Era un
cigne Ubú. El públic va restar mut quan en Carlos Miró, acompanyat per
l’esgarrifat so que extreia de la seva flauta Mayte Abargues, va començar a
desfer-se’n de les plomes que l’identificaven
com a cigne, plomes aquestes en forma de sobres –sobresous- que tant
s’han repartit. Tot per a què desgranés l’estat actual del cigne –ah el cigne a
la dansa-, en representació de la seva musa, Tepsícore, ara però, en tan mal
estat per les retallades i la corrupció que tot ho espatlla.
El cigne va ballar la seva despedida acompanyat
d’una versió prou interessant de El Cigne
del Carnaval dels animals d’en
Saint-Saëns, ballada tantes vegades, i feta servir des de la mateixa Anna
Pavlova per a representar La mort del
cigne. Així, doncs, Carlos Miró ens entregà una versió molt personal, en
forma de queixa, en la que el cigne ni tan sols aconseguia arribar a la mort,
malgrat ho intentés de totes maneres. Fins que la participació d’un voluntari
va aconseguir el que tots desitjàvem ja en aquell moment: que arribès la seva delida
mort.
Esclatà el públic en una rialla. Tal volta era
el que tots necessitàvem en aquell moment. I a continuació, també esclatà en
aplaudiments. Jo hi estava i ho puc dir de primera mà: foren sentits. El
ballarí tengué que saludar tornant a baixar escales.
Tal volta ara el públic és especialment fred. Es
ben vera que ara ja ningú no troba escàndols en cap actuació escènica. Es ben
vera que ara ja ningú no gosa dir una paraula més alta. Però també es ben vera
que el millor recurs per a que una protesta
sigui escoltada és el recurs artístic. Demostrat des de fa més d’un
segle. L’Ubu Roi francès de 1896 i
els seus fills han tengut més repercussió que tal volta moltes altres
manifestacions de protesta.
