Sant Marçal en el record

Enguany estic flairant una mica entorn les festes de Sant Marçal. Coses de l’apropament màgic de les xarxes socials. Ai els seus avantatges!

Això m’ha fet enfonsar-me en els meus records. Ara són pocs els dies que en un trajecte de cotxe cap a una banda o altra no passi prop –al manco visualment- de la magnífica esplanada de l’església de Sant Marçal. El moment al qual em vaig enrere amb el record, era per a mi dificultós qualsevol moviment que no fos a peu dins la pròpia Ciutat de Palma; els transports públics fora vila no resultaven gaire atractius, llavors.

Acabava de rebre el primer cobrament per una feina a un mitjà de comunicació –estudiant en pràctiques de segon curs-, i el meu padrí de fonts em va dur fins aquesta esplanada plena d’artesans ceramistes. Dos pastorets pel betlem tradicional que en arribar a casa –a Madrid-, vaig entregar a mumpare, qui va convertir-les en dibuix que ara, passats els anys, m’ha entregat a mi. De tot fa ja més de vint anys.

Quines coses, un moment donat, fa una filla; quines coses, un moment donat, fa un pare.

Ah, els records.

George Sand, una vindicació

Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, és a dir, la celebració del bicentenari del naixement del músic Frédéric Chopin, em sembla fascinant la recuperació que s’està fent de l’obra –i també de la figura- de l’escriptora francesa George Sand.

M’ha fet collir la ploma –no ocultaré que un primer esborrany encara ho faig gastant tinta- la iniciativa de la Biblioteca Cas Metge Rei de Santa Maria: una esplèndida guia de lectura vers George Sand que podreu trobar a la seva seu i en versió pdf tant elles com jo mateixa us podrem enviar.

No hi ha més que fullejar-la junts. A part de les distintes edicions del conegut Un hivern a Mallorca que es pot llegir en francès o castellà –en alemany i anglès també a les tendes de souvenirs-, no era possible trobar fins enguany una versió catalana ni cap de completa d’Història de la meva vida. La seva relació vital i intel•lectual amb en Chopin pren part important en ell.

La seva edició ha vist la llum en traducció de Caterina Calafat gràcies a la col•lecció George Sand que ha encetat amb aquest llibre el Consell de Mallorca juntament amb la Universitat de les Illes Balears en co-direcció de Biel Mesquida i Rosa Capllonch. Anuncien com properes les publicacions de Consuelo, Lélia i Spiridion, en aquest ordre. Confio que es donin pressa, malgrat Spiridion, que és la novel•la que va concloure a la seva estada mallorquina, “als gemecs del cerç en els claustres en ruïnes”, es troba també al nostre abast, en traducció al castellà de Valeria Ciganda editada recentment - l’any 2008- per Gabriel Quetglas Editor.

Lélia, de la qual l’autora va preparar aquí correccions per a una nova edició, és la més urgent. Té importància en quan al contingut de la història de parella que narra, relacionable amb la viscuda amb en Chopin. I d’aquesta, actualment, no és fàcil trobar ni tan sols una versió original francesa, tan exhaurida com la traducció al castellà de 1843. Ni en les biblioteques.

I si estam fent menció d’una escriptora consagrada al seu país, sorprèn que siguin poques més les referències que es puguin trobar a les biblioteques balears. Sí, costa llegir la seva literatura i fer-se càrrec de qui és ella com escriptora.

Finalment, vull destacar l’existència de dues biografies novel•lades sobre la seva figura, ambdues sorgides de les plomes d’escriptors locals. George o el perfum dels cedres de Gabriel Janer Manila i Corambé: El dietari de George Sand, deguda a Miquel López Crespí, en la qual, sense separar-se de la realitat del que va esser la vida amb el músic:

“Només Chopin t’ha permès apropar-te al teu somni de l’art universal, de la bellesa eterna que has perseguit arreu deixant bocins del teu cos, llàgrimes i sofriments en el camí”. pàg. 78

Perquè posa en paraules de Maurice Manceau:

“amb Chopin has estat prop dels déus”

abans de fer un vindicació de l’autenticitat, la integritat i l’entrega al treball amb missatge:

“Fa anys, (...) érem nombrosos els que pensàvem que no es podia separar la vida de l’artista de la seva obra. La mentida ens repugnava. L’autor havia de ser fidel a les seves idees, al seu poble. Louis Blanc, el mestre de la conspiració perfecta, volia fer de la política un art..., l’únic art vertader! I Marx, des de Londres, deia que aviat finiria la divisió entre treball manual i intel•lectual.” pàg. 64

És l’esperit de la Revolució, de la República i de la visió política de la vida. Però també és el començament de la revisió de la mirada que sempre hem tengut sobre George Sand a Mallorca, els mallorquins.

No deixa d’esser una reivindicació vàlida d’una escriptora a qui a Mallorca només injuriam per unes paraules cíniques a un dels llibres que iniciaren la literatura de viatges. I que han fet més bé que mal per donar a conèixer Mallorca.

El Museu Fundación Juan March presenta la etapa parisina de Palazuelo

La Fundación Juan March dispone para su sede de Palma la inauguración de la que se prevé como interesante exposición: la etapa parisina (1948-1968) de Pablo Palazuelo. Es un proyecto organizado conjuntamente con la Fundación Museo Jorge Oteiza y en cooperación con la Fundación Pablo Palazuelo. Se inaugurará en Palma el 22 de junio, para viajar posteriormente al Museo de Arte Abstracto Español de Cuenca y luego al Museo Oteiza de Navarra.

El artista, nacido en Madrid en 1915 y fallecido recientemente (2007) en la población madrileña de Galapagar, es conocido fundamentalmente como pintor, aunque cultivó con generosidad el desarrollo espacial y volumétrico –la escultura- de la abstracción geométrica tan lineal que le daría fama. A partir de los años setenta su obra resulta característica y podríamos decir que reconocible; sin embargo, esta muestra permitirá, en un recorrido en gran parte inédito, la posibilidad de retrotraernos a la obra de un artista, aunque ya maduro, todavía no establecido en un lenguaje único, sino en fase de búsqueda.

A la espera del centenar de piezas que la componen, entre pinturas y dibujos, junto a diversos materiales documentales como fotografías, escritos y correspondencia, yo me quedo con una de las obras seleccionadas como imagen para cartel, y con ese “No vale” junto a otras indicaciones a lápiz y bolígrafo: se trata de un dibujo a tinta china sobre papel, Cosas olvidadas parece su título definitivo, y ejemplifica del mejor modo posible el proceso evolutivo del artista en la búsqueda de ese lenguaje. Muestra la esencia de la entraña del trabajo de Palazuelo. Quizá a él no le gustara que lo viéramos; para nosotros es revelador.

Can Torró o el concepte de la nova biblioteca

M’ha encantat saber de la celebració dels vint anys de Can Torró, i amb una festassa, es clar que sí. Va esser, com en tot, de les primeres biblioteques en celebrar festes, perquè sembla que costa fer saber que la lectura pot esser una festa, o formar-ne part.

Per a mi, de moltes coses ja fa vint anys, ai las, però en contra del que podria semblar, em resulta molt grat mirar cap enrere i veure tot el que ha passat i el que em viscut.

Va esser una gran il•lusió per a molta gent de Mallorca llunyana de l’entorn d’Alcúdia tenir el carnet d’usuària d’aquella biblioteca tan especial. Encara ho és. Llavors jo acabava d’aterrar a l’illa com encarregada de l’arxiu d’un mitjà de comunicació i vaig assistir a qualque dels cursets que es feren. No debades sabia que el meu futur no romandria on em trobava, i puc dir que encara que he pensat professionalment en aquest indret, no hem tengut mai coincidències sortoses.

Recordaré sempre les paraules de n’Eulàlia Espinàs quan ens deia allò de: “Si us heu fet bibliotecàries per tenir un bon horari, aneu errades”. I es que la biblioteca de Can Torró, el que va fer, era un anàlisi estadístic de la disponibilitat de l’usuari per anar-hi: quan el públic potencial podia anar a la biblioteca a fer-ne ús era els dies de mercat –o sigui, els diumenges, xerram d’Alcúdia-, els capvespres... i així o feren. I així o fan. Servei de biblioteca.

Donaren també els primers accessos al llibre per com la gent el cercava. Jo, encara que bibliotecària, no cercava l’Illa del Tresor perquè el llegís el meu fill com a Novel•la anglesa, sino com a novel•la d’aventures, o el gènere negre, o els llibres sobre homeopatia no els esperava trobar a un número de la CDU que ja no record, i no diguem els de feminisme (que ha desaparegut). On cercar El Segundo Sexo de Simone de Beauvoir ara que ha desaparegut el número específic? Tot això ho resolgué Can Torró fa vint anys i la resta li va al darrera: va crear els Centres d’Atenció i la biblioteca està distribuïda per temes, de manera que trobes el que cerques: una meravella absolutament capdavantera. Una gran petita joia, que encara ara em demano quant em sabut valorar els mallorquins.

La resta de les biblioteques han anat millorant, aquests vint anys, tot s’ha de dir. També que era imprescindible. Però s’estan començant a veure moviments d’aturada debuts a la crisi impensables en una cultura tan supervivent com la nostra.

Egosurfetjant

Egosurfing / Llucia Ramis. Premi Josep Pla. Barcelona: Destino, 2010

Sa paraula no m’agrada gens, i dubto que sigui un bon títol, malgrat en el moment de recollida del premi –Josep Pla 2010- resultés d’allò més bé, d’allò més efectiu el que l’autora, Llucia Ramis, egosurfetgés el seu nom a google per explicar en directe el que havia volgut fer en el seu llibre. Però això no ho va veure gaire gent en comparació amb tota la que pot tenir el llibre en les mans.

Es la novel•la una història molt actual, molt dinàmica, amb personatges ben desenvolupats i històries que sap entrellaçar per a mantenir la tensió, una certa incògnita de què més pot succeir i com s’arribarà al final.

Mitjans tecnològics de darrera generació i ús de xarxes socials impregnen el llibre, és vera, però tanta importància se li ha vengut donant en els comentaris previs a la presència de facebook, que m’ha semblat que no era per tant. Serà perquè jo també en soc usuària? Diu na Llucia Ramis que als seus més de 500 amics agregats no els ha tengut enganyats; que sabien que en podia fer ús de les seves aportacions. Tal volta per això jo m’he estimat més no demanar-li si em volia fer amigueta.

Ara, però, tal volta ha arribat el moment, perque sí hi ha una proposta que voldria fer-li. A ella i a la seva editorial: Destino per Egosurfing, però també Columna per Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys que vaig llegir primer amb el mateix interès i la mateixa seducció: m’agradaria proposar-me per a fer la traducció del llibre al castellà. Perquè aquests dos llibres mereixen la seva distribució a l’àmbit hispanoparlant. I jo em veig amb coratge, forces i ganes. Ja ho he dit.

Llucia, em fas amiga?

Desacralizando

Me gustan los rituales. Tras la fase vital de su rechazo, he vuelto a reconocerles su valía. Pero aún y con eso, creo que a algunos hay que dejarlos sin la importancia que no tienen. Y me refiero a la Feria del Libro. O a las ferias del libro.


¿Acaso no es lo mismo la Feria del Libro de Madrid que cualquiera otra de las que se van y vienen celebrando por las ciudades españolas?

Durante los quince años que mi residencia estuvo en Madrid, no falté ni uno a visitarla. Y siempre obtuve algo: al principio eran mis padres quienes me proveían y más tarde ya administraba yo mis dineros; amén de catálogos y miles de folletos… porque esa feria tiene varias características: infinidad de casetas –eso sí-, pero también la presencia de las editoriales con sus catálogos, el descuento en la compra –que nunca ha fallado- y las firmas. No he sido nada mitómana y no tengo dedicados, ni siquiera firmados; ninguno de la Feria. Pero entiendo el encanto. Acercarme a ver a los autores mientras firmaban y analizar cómo trataban a su clientela, eso sí lo he hecho. Por aquello de conocer el terreno, porsi.

Y mucho más que habría que decir de la Feria del Libro de Madrid; todos los suplementos que se le dedican, lo mucho que se habla y escribe durante unos días de los olvidados libros, etc.

Pero lo que quiero es compararla con las ferias del libro de los otros lugares. El año 1991 ya no acudí a la de Madrid, y desde entonces por estas fechas estoy en Palma. No puedo asegurar que haya ido todos los años; ni siquiera puedo enumerar dónde se ha celebrado sin miedo a equivocarme: del Borne al Parque de las Estaciones, vuelta al Borne, luego Plaza de España, Borne, ¿ya definitivo? El descuento se hace sólo los últimos años, con lo que, ¿qué ventaja tiene comprar ahí si al precio normal compro mejor en las librerías que conozco y donde encuentro mejor los libros? Editoriales nos visitan las de enciclopedias, así que “no, gracias” y las instituciones que, -bien es cierto- es el único momento posible para adquirir sus publicaciones por mor de su mala distribución; apunto un positivo para la feria.

Sólo me queda por mencionar el tema de las firmas. No, queda lo mejor de esta feria, que es la carpa de actos. ¡Lo mejor son los actos de presentación de libros! ¡Este año comentan que la organización lo ha tenido difícil por exceso de solicitudes!

Claro que todo lo que he dicho y pensado hasta aquí es desde el punto de vista de quien le gustan los libros, los lee, los degusta y usa las librerías, y no digamos las bibliotecas. A lo mejor resulta que toda la parafernalia de sacar los libros a la calle es necesaria para que la gente –el resto- los conozca y compre.

Ya se sabe: el porcentaje más alto de libros vendidos es el de aquellos para niños pre-lectores; y el número de best-sellers que se venden cuando uno engancha, también resulta sorprendente.