Em sap molt de greu, sr. Valent

Enguany el Festival de Pollença traspassa el seu primer mig segle de vida, i ho fa cercant una nova presència. El músic Joan Valent ha estat l’encarregat d’aquest canvi d’imatge, des de la direcció del cicle, que enguany ha reduït el nombre d’actuacions musicals però ha ampliat les mires: inclou un cicle de cinema, activitats literàries i altres, a més d’afegir-se com a pròpia la tradicional exposició que es presenta a l’església del convent; enguany la mostra Memòria de l’aigua (iviceversa) de l’escultor Joan Cortès.

Una bona pàgina web clara i completa -la del Festival- identifica per colors els tipus d’activitats i les ordena cronològicament. Visualment molt útil.

Joan Valent penso que ha aconseguit una proposta fresca i atractiva, també variada, apta per l’estiu. Per adequar un pressupost molt minvat sense perdre de vista la música orquestral ha anomenat resident la World Orchestra, de la que és director titular Josep Vicent, i amb la que treballa i grava ell de forma habitual. També el seu nom és el que ha donat fil conductor al cicle de cinema, per a mostrar les obres per a les que ell mateix ha compost les bandes sonores. No sé quant de temps li podrà servir aquesta fórmula, però entenc que es raonable que l’empri.

No és un gestor l’anomenat com a director; és un músic. Pel mateix, ha fet servir els seus contactes i les seves amistats, tan en quan a l’orquestra resident com a convidats com Michael Nyman o l’arquitecte Norman Foster, ambdós protagonistes de sengles estrenes absoluts. El de Michael Nyman (Body parts, encàrrec del festival) es reserva pel dissabte 4 d’agost, mentre el passat divendres 6 d’aquest juliol s’encetava el Festival amb l’estrena mundial de la Foster Symphony que el músic Valent oferí a l’arquitecte, per a qui ja escriví la banda sonora del documental ¿Cuántopesa su edificio, Sr. Foster?.

Però l’estrena no fou la primera peça d’un concert que tengué com a protagonista l’Orquestra Simfònica de les Balears i el ja citat Josep Vicent com a director. Primer feren sonar la Novena Simfonia de Antonin Dvorak, coneguda com del Nou Món. Trobareu excel·lent crònica de la vetllada i comedida crítica, respectivament.

El que, però, em sap molt de greu, és la estultícia dels periodistes, a més amb la gosadia de fer sense saber. Anar, gravar i publicar no pot esser tot ú. Anàrem, gravàrem el primer que sentiren (que era la Simfonia d’en Dvorak) i amollaren que sonava l’estrena mundial de la Simfonia Foster. De veres que em sap greu per vosté, Sr. Valent.

Sempre ens quedaran els assessors musicals, malgrat per manca de pressupost no es conti amb ells.

La vida de Misia Sert

Misia: La vida de Misia Sert / Arthur Gold i Robert Fizdale
Barcelona: Destino, 1985

Acab de llegir un llibre que no és d’actualitat. O millor dit, no és novetat bibliogràfica, el que tal volta pugui dir que és un text que no perd la seva actualitat.

No la perd, no; al menys als meus ulls. És un text històric, potser, però també un relat d’un moment, d’un moment cultural. Em refereixo a la vida de Misia Sert, mecenes d’artistes i testimoni d’un període cultural de gran impacte. Pels que ho visqueren i per la humanitat, després...

Val, a mi m’interessa molt especialment aquest moment històric, i sobretot cultural: l’adveniment de l’avantguarda, de les primeres avantguardes, abans i entrant en els feliços anys vint, i dels trenta en que Espanya inicià un moment d’esplendor. Breu, que fou breu.

Perquè fa un segle, l’any que bé farà un segle, del renouer estrena de La Consagració de la Primavera d’en Igor Stravinsky. Aquesta és la millor versió del que succeí, perquè parla de música i músics:

«El estreno de La consagración originó un escándalo que en aquel tiempo pareció tan terrible como la misma música. La histórica representación, con sus obscenidades a voz en cuello, sus peleas y su increíble estruendo, llegó a extremos como no se recordaban. Nijinsky gritaba a los bailarines entre bastidores, Diaghilev encendía y apagaba las luces para calmar al público. (...) Todo esto y mucho más se ha divulgado innumerables veces. Ravel, que aplaudía frenéticamente –Stravinsky dijo de él que era “el único músico que comprendió de inmediato La consagración”-, fue premiado con insultos de sucio judío, aunque no era ni una cosa ni la otra. Debussy, sentado al lado de Misia, se entristeció por el monstruoso acontecimiento. Había descifrado las complejidades de la partitura con increíble facilidad, cuando la tocó con Stravinsky para la versión que hiciera el compositor para dúo al piano.» [pàg. 165]

Però és que fa més d’un segle de l’estrena de la peça teatral Ubú Rei d’en Alfred Jarry. El teatre de l’absurd s’estrenava amb la reacció del públic, allò millor que es podia aconseguir. La paraula Ubú prenia part del llenguatge.

«Fue  el escandalo teatral más salvaje que París conocería entre el Hernani de Victor Hugo en 1830 y La consagración de la primavera de Stravinsky en 1913. Y no puede negarse que durante la alborotada velada del 9 de diciembre de 1896, Jarry se convirtió en uno de los héroes del arte en el siglo XX.» [pàg. 75]

El llibre que he llegit és diu Misia: La vida de Misia Sert, escrit a dues mans per Arthur Gold i Robert Fizdale. Hi ha altres publicacions envers la vida d’aquest personatge, si més no les seves memòries. El que té aquesta publicació d’especial, als meus ulls, és que està escrita des de la visió enamorada d’uns seguidors fidels del que va esser testimoni la vida de Misia Sert. Els autors són pianistes professionals que tocaven habitualment junts, i pels qui compongueren peces músics com Francis Poulenc, John Cage o Paul Bowles. La seva visió de la història, malgrat no amaga problemes personals, ruptures de parelles i demés història rosa, ho encadena tot amb la presència de la música en escena, especialment dels Ballets Russos de Diaghilev i de la passa envant que la música donà en aquell moment sempre des del punt de vista de la senyora que vivia aquests fets: Misia, nascuda Godebska, que fou per matrimoni Natanson, Edwards i finalment Sert, llinatge amb què ha passat a la història.

M’encanta llegir històries de la història. Com visqueren els personatges del moment la realitat que a nosaltres, inevitablement, ens ha marcat. Les fites de la creació del nostre moment.