Enguany el Festival de Pollença traspassa el seu
primer mig segle de vida, i ho fa cercant una nova presència. El músic Joan Valent
ha estat l’encarregat d’aquest canvi d’imatge, des de la direcció del cicle,
que enguany ha reduït el nombre d’actuacions musicals però ha ampliat les mires:
inclou un cicle de cinema, activitats literàries i altres, a més d’afegir-se
com a pròpia la tradicional exposició que es presenta a l’església del convent;
enguany la mostra Memòria de l’aigua (iviceversa) de l’escultor Joan Cortès.
Una bona pàgina web clara i completa -la del Festival- identifica
per colors els tipus d’activitats i les ordena cronològicament. Visualment molt
útil.
Joan Valent penso que ha aconseguit una proposta
fresca i atractiva, també variada, apta per l’estiu. Per adequar un pressupost
molt minvat sense perdre de vista la música orquestral ha anomenat resident la
World Orchestra, de la que és director titular Josep Vicent, i amb la que treballa
i grava ell de forma habitual. També el seu nom és el que ha donat fil
conductor al cicle de cinema, per a mostrar les obres per a les que ell mateix
ha compost les bandes sonores. No sé quant de temps li podrà servir aquesta
fórmula, però entenc que es raonable que l’empri.
No és un gestor l’anomenat com a director; és un
músic. Pel mateix, ha fet servir els seus contactes i les seves amistats, tan
en quan a l’orquestra resident com a convidats com Michael Nyman o l’arquitecte
Norman Foster, ambdós protagonistes de sengles estrenes absoluts. El de Michael
Nyman (Body parts, encàrrec del
festival) es reserva pel dissabte 4 d’agost, mentre el passat divendres 6 d’aquest
juliol s’encetava el Festival amb l’estrena mundial de la Foster Symphony que el músic Valent oferí a l’arquitecte, per a qui
ja escriví la banda sonora del documental ¿Cuántopesa su edificio, Sr. Foster?.
Però l’estrena no fou la primera peça d’un
concert que tengué com a protagonista l’Orquestra Simfònica de les Balears i el
ja citat Josep Vicent com a director. Primer feren sonar la Novena Simfonia de Antonin Dvorak,
coneguda com del Nou Món. Trobareu excel·lent
crònica de la vetllada i comedida crítica, respectivament.
El que, però, em sap molt de greu, és la
estultícia dels periodistes, a més amb la gosadia de fer sense saber. Anar,
gravar i publicar no pot esser tot ú. Anàrem, gravàrem el primer que sentiren
(que era la Simfonia d’en Dvorak) i
amollaren que sonava l’estrena mundial de la Simfonia Foster. De veres que em sap greu per vosté, Sr. Valent.
Sempre ens quedaran els assessors musicals, malgrat
per manca de pressupost no es conti amb ells.
