Espectacles al carrer

Acab de veure el reestrene d’un espectacle de dansa en la seva versió de sala; la seva primera versió era com espectacle de carrer. I què voleu que us digui: no hi ha color.

No hi vagis; si tanmateix ja ho coneixes... era el que em deia el meu entorn... i crec que ha estat el que ha fet el públic, en sentir el mateix títol de la funció...



Moja bieda, la meva dissort



Companyia de Dansa del Teatre d'Alaró, 19 i 20 setembre 2010



Doncs no saben realment el que s’han perdut.

Tu -és clar-, es que ets una exquisida... sé que és el que pensarà qui em llegeixi. Doncs, no és això. Puc –o no- ser-ho, però no és aquesta la qüestió. I tanmateix no em vull posar ara a analitzar la trajectòria que ha fet que l’espectacle arribés a un teatre; ni les raons que fa que ara surti de nou al carrer. O al manco no ho faré ara i aquí.

El que sí vull fer és una petita reflexió sobre el que ens perdem. En un espectacle de dansa, de teatre, es perden molts elements, es fan difosos molts altres, l’atenció no es concentra, ni la nostra ni ves a saber si la dels actuants... però és que passa també en la actuació d’una banda de música, per molt que sembli el carrer el seu àmbit natural. Que no sentiu llàstima dels músics i el seu esforç? Es el cas extrem.







Els Cossiers fets pedra

Amb un significat especial per Alaró, vull destacar el treball d’un artista resident que pot esser se’ns hagi passat per alt. Es fàcil. La seva tasca no ha estat penjada a una sala d’exposicions, però tothom, tal volta més que si ho hagués estat, l’ha poguda veure. Hem refereixo a l’obra de James Lambourne que ha acompanyat els darrers cartells anunciadors de les actuacions dels Cossiers d’Alaró.

És una festa veure ballar els Cossiers; és una festa veure el poble endiumenjat amb fotos anunciadores d’una propera actuació; però és una festassa passejar pel poble i trobar-lo engalanat amb aquests cartells: una obra específicament creada per aquesta agrupació.

Sembla una obra gràfica, és a dir, una obra realitzada damunt una planxa per a poder-ne obtenir la seva reproducció seriada; però no. No és la primera vegada que un treball original de James Lambourne em produeix aquesta confusió, perquè treballa el paper amb un primor i un deteniment que fa que les retxes que el recorren semblant una certa quadriculació, recordin l’efecte del gofrat o relleu que la premsa provoca en el gravat.

Volen esser les línies hartmann que segons conceptes de geobiologia son parets de energia invisible o electromagnètica però que ens afecten, que travessen l’entorn circular de la pedra d’Alaró sobre la que l’artista ha afegit les ombres de les figures. Cercles, línies, pedres, mites. Referència al més ancestral a que ens duu el ball dels Cossiers, per a mi netament i pura captat per la visió i la mà de James Lambourne. Una feliç troballa.

Premis Escènica, xerrem de nominacions

S’acaben de fer públiques les nominacions als Premis Escènica, 1a edició dels Premis de Teatre i Dansa de les Illes. M’ha agradat, en conjunt, la selecció de nominacions, però m’ha deixat encara més sorpresa –i no vull deixar de dir-ho clar i llampant- l’elegància en què aquesta edició es presenta i la netedat de formes. I un regust de què la convocatòria es pot fer gràcies a que el nivell assolit pels convocats s’ho mereix.


I tot això ho fa més palès encara la inevitable comparació amb la convocatòria tan propera que encara està oberta dels Premis Max –aquests per a propostes teatrals i de dansa de qualsevol indret de l’estat espanyol, sí, però amb la condició que deixen clara des de bon principi de que ho ets soci de l’sgae o no pots participar -¿?- Es mereixerien si no un buit de propostes, sí al manco d’informadors.

Però tornem al que sí es mereix que en parlem. Una llista de nominacions com la proposta pel Premi Escènica és la mostra de que l’escena balear viu un bon moment. Es prepara una festa per a l’entrega impulsada per la revista Fan Teatre, amb retransmissió en directe per la televisió autonòmica, amb un jurat que jo qualificaria d’excel·lent: poca intromissió política i molta presència de qui realment assisteix a gairebé totes les funcions: els crítics dels diaris.

Nominats: Mort de Dama, malgrat sigui coproducció del Teatre Principal amb el Teatre Nacional de Catalunya, se’n duu de carrer les nominacions, i jo no dubto gens que també ho farà amb els premis... no debades ha estat la producció teatral que més ha mogut públic, comentaris de carrer, de diaris, articles i altres. Un bon –més que bon, magnífic- punt de partida; una obra de teatre que va remoure les tertúlies i més d’una ciutat que no es commou per res –o casi- i que no ho feu només al carrer sinò omplint de gom a gom i amb la pròrroga fins a l’impossible de les funcions. Allò inaudit.

Un segon lloc pens que romandrà per a Camarada K; però només és una aproximació. Com en l’apartat de dansa, en que tenen moltes nominacions la producció del Principal Subtalk (tres) i la de Mariantònia Oliver Nou amb dos. Aquí resulta remarcable destacar com un mateix conjunt, la Companyia de Dansa del Teatre d’Alaró, dirigida per Carlos Miró, està nominada per tres projectes distints. Tots tres –imagino que complint les bases- presentats per tant al llarg d’un any.

En fi, siguin quins siguin els guardons finalment, qui realment surt guanyat és l’escena balear. No n’era conscient del seu bon estat.