Las partículas elementales. Michel Houellebecq
Barcelona: Anagrama, 2002
M’ha semblat sorprenent la lectura d’aquesta obra. Dos personatges en un principi poc atractius i la història d’un no res orientada a acabar amb aquest buit i dins ell mateix. Dues soledats, dues formes d’evolució d’aquest abandó, el mateix abandó, patit per ambdós, que conclouen en dues vides difícils, dos camins cap al no res, que efectivament donen allà.
Per acabar-lo d’arrodonir, el novel•lista cau i es complau en un excés de sexe (no serè jo qui en faci recompte de les fel•lacions contades, malgrat sí hi ha qui ho ha fet) que a mi particularment em sembla una mica fastigós i innecessari.
Amb tot i això, m’ha semblat una lectura agradable, sorprenent i recomanable. La pretensió dels personatges i la seva història –aconseguida- és fer-nos pensar.
És una narració plena de reflexions i digressions. Que pretén enfrontar als lectors a la seva pròpia reflexió. No se’n surt indemne d’aquesta lectura.
Què és de ciència-ficció? El final al que ens duu, a l’estil de 1984 o l’anomenat Un món feliç de Huxley cap als assajos científics i les seves resolucions a trenta i quaranta anys vista semblen fer-lo mereixedor d’aquest títol. Innecessari el final i innecessària aquesta classificació, al meu entendre. Em quedo amb l’anàlisi de la vida actual i el que ens ha suposat esser resultat del llibertinatge i el hippisme dels anys seixanta i setanta; a Espanya, tot un poc més tard i amb menys repercussió, malgrat la reflexió manté la seva vigència.
