La Sibil·la i la Seu

Vaja per davant el greu que em sap l’afonia de na Maria del Mar Bonet. Especialment per a ella, que no ha pogut acomplir un somni –cantar la Sibil·la a la Seu- quan ho tenia a ran de mà.

I quedi clar l’agraïment per donar la cara –per a molts dels presents només la veu, el poc que li quedava- per explicar el que estava passant i patint.

Però també vull deixar clar i llampant el meu sentiment més que de frustració de presa de pel per l’acte i els seus organitzadors.

Jo havia acudit –com crec que la gran majoria dels presents- pel fet musical: la Sibil·la en la veu de Maria del Mar Bonet i la Coral Universitat. L’acte d’homenatge, explicatiu i tal volta divulgatiu ja ho va celebrar el Consell de Mallorca. A Palma i inclús a París. Ara i ahir s’oferia el so en veus ben esperades. El lloc era l’adient, la cita a un dia esplèndid, i l’hora adequada per a tots els públics. Així ens ajuntàrem a la Seu els milers de persones que hi érem. Però no per escoltar els parlaments que ens va tocar escoltar –aguantant nins en difícil silenci, però aconseguit amb gran respecte- sense saber que l’acte acabaria reconvertint-se en una recitació.

L’església –trobo- és el lloc adient per escoltar aquesta música. Com ho és per a moltes manifestacions artístiques –musicals i plàstiques- que al llarg dels anys l’han tenguda com a rerefons i context. Com també l’església ha estat el rerefons vital al llarg de molts de segles.

Però això no vol dir que els agnòstics –des del respecte que ens pot caracteritzar- no puguem tenir accés als temples per a aquestes manifestacions. Podem i volem, però sense necessitat de rebre adoctrinament ni proselitisme. Jo no sento devoció pel cant de la Sibil·la, sento emoció. I li agraeixo a l’església que hagi col·laborat a la seva conservació, des del seu origen com eina doctrinal, o formativa, diguem-ne tal volta mitològica o llegendària.

Però igualment que jo respecto a l’església, espero la seva correspondència. Si l’acte s’anuncia com a musical, ho ha d’ésser, i no doctrinal. Esperar tres quarts d’hora mentre es desenvolupen uns parlaments, qualcú històric, però d’altre proselitista, a que sigui la pròpia cantant qui expliqui la seva circumstància i que reconvertirà la cançó en un recitat, em sembla una manca de respecte, i en quan al primer, un aprofitament de les masses assistents.

Els meus fills no es mereixien això, aguantaren estoicament i respectuosa, quan amb la informació verídica: que seria un homenatge formatiu i que la protagonista feria el que podria amb la seva veu rompuda però no cantaria, no els hagués fet esperar aquest temps. Podríem haver escoltat la Coral Universitat en qualcuna de les seves encertades gravacions, com també la de la senyora Bonet –que per altra banda ja han sentit prou aquests dies- i no tenir que sortir perquè el cansament i l’atabalament entre tanta gent els hi impedia esperar més.