Reflexió en veu alta

De qué hablo cuando hablo de correr / Haruki Murakami

Barcelona: Tusquets, 2010 (2007, versió original)



Llegir a Haruki Murakami és un plaer. Independentment del tema que desenvolupi, és un escriptor de discurs àgil i proper, de gran naturalitat. Mentre en aquestes memòries explica com, per a ell, l’escriptura és un acte difícil i lent. Malgrat aconsegueix una gran proximitat. He dit memòries i sé que a l’autor aquesta paraula li grinyola. Malgrat no falti a la veritat.

De qué hablo cuando hablo de correr, reconegut homenatge des del mateix títol al seu benvolgut Raymond Carver, és una reflexió en veu alta sobre la seva vida; la del corredor i la del novel•lista, o el que és el mateix, la de l’home que a partir de la seva impressionant tenacitat com atleta enforteix la seva condició de novel•lista, contrarestant les hores de quietud que li exigeix l’escriptura.

El llibre és tota una declaració de principis i la sentida confessió de la posició davant la vida d’un escriptor que a les seves novel•les plasma amb senzillesa una visió del món japonès molt propera i fàcil d’entendre per a nosaltres els occidentals, la seva principal font de lectors.

És un ésser extraordinari, que no dubta a manifestar la seva llunyania del món; és un ésser fora de context –poc apreciat al seu país d’origen- i amb un formidable èxit forà. També existeix la vida actual japonesa!, sembla que hem de menester sentir. Els seus llibres són expressió d’un món oriental molt molt occidentalitzat i modernitzat. És tal volta el primer que ens arriba que no insisteix a potenciar l’orientalisme de moda. Contacta tan i amb tanta facilitat amb el lector occidental que ens sorprèn.

Ell es sent fora de lloc. Pens que perquè així és. D’això podem donar gràcies els lectors. Per deixar-nos llegir la seva visió del món. En el llibre comentat veiem la seva, perquè malgrat la seva timidesa, deixa clars i llampants el seus sentiments. El que s’agraeix molt.